El dijous 4 d'aquest mes, a quarts de set de la tarda, un programa de Canal 33 reconciliava una estona amb la televisió: és una mica una sort trobar quelcom d'útil a la televisió, que en aquest cas van ser uns documentals que anaven de ferrocarrils que varen ser i no són. El treball havia vingut del Brasil, i s'hi parla de descaminhos, que sona millor que «camins perduts»; eren sis temes dels senyals que vells ferrocarrils jubilats han deixat en territoris que el camí de ferro havia fet pròspers altre temps i ara en queden els traçats com llarguíssimes cicatrius en la pell de la terra: vies, si n'hi ha, desdentades de les travesses que falten, estacions que, abandonades, aguanten, ponts vetustos, i la bona, pobra gent de sempre, que un dia va ser feliç amb el tren i ara ha quedat sola. Dels sis temes en destaquen el primer, una mínima anècdota narrada amb lentitud pausada, dita en portuguès, que és una llengua diferent però amable i gens estranya; i l'últim treball, el viatge buit en vagons sense ningú, que passa pel que queda d'estacions amb bells noms, ecos muts de saudades. La poca gent que hi queda enyoren la felicitat de tenir el seu tren que passava per les seves estacions de noms tan seus i que ara són grans objectes silenciosos, absurds i no absurds alhora. Veure el documental feia pensar en Trevor Skinner, anglès guixolenc que viu i treballa a Sant Feliu des de fa més de trenta anys, professor de llengua i dibuixant, persona excel·lent i arrelada. El seu encontre amb la fotografia, fa temps, va fer que trobés espais que eren i ara són somorts en ells mateixos, buidats, sols, residus o potser testimonis ignorats de quelcom que segurament ignorem. T.S. fotografia el silenci en què han quedat coses que hi són i no sabíem veure fins que ell les va rescatar de la seva invisibilitat, i va ser possible que arribem a saber veure-les.