Cada diumenge al matí un grup de gent variada juguem a futbol en un prat al mig de l'estat rural nord-americà d'Indiana. A l'hivern el prat és ple de neu o ple de fang, i a l'estiu és ressec i ple de clots. Juguem malament i a vegades ens escridassem els uns als altres, però també riem, correm una mica i ens esbargim.

Dins del grup hi ha un militar que ja s'ha retirat però que no ha perdut l'esperit bèl·lic, i durant els partits dóna ordres als companys com si fóssim en una batalla. Hi ha un advocat que va estudiar en una universitat privada i que ve en BMW. Hi ha un estudiant del Marroc que no passa mai la pilota. Hi ha en Tim, que és rabassut i corre poc. Hi ha un home de Laos que ara no té feina, que té un fill combatent a l'Iraq i que, abans de jugar, fuma un cigarret. Un altre noi fa més d'un any que no s'afaita perquè diu que, igualment, des que van néixer les seves dues filles, la seva dona no s'ha fixat mai més si s'afaita o no. Hi ha un home iranià que corre com un esperitat. És solter i té dues feines: de dia treballa de jardiner i de nit treballa al Walmart, la megacadena que ven els productes més barats i que ha eliminat el mercat lliure als Estats Units. Jo sempre li pregunto si té temps per dormir i ell em diu que ja dormirà quan sigui mort. Finalment, hi ha també un català, perquè a cada racó de món hi ha sempre un català que recorda, obsessiu, el seu país problemàtic i que fa veure que s'enyora per no admetre que tot es va esfumant, irremissiblement. No perd els orígens per no adonar-se que sí perd identitat.

Al poema Els jocs, en Gabriel Ferrater passeja mentre observa nens rics jugant a tennis en un club, nens bruts jugant a futbol al carrer, i homes i dones jugant a bàsquet al pati d'una fàbrica. El poeta no pot evitar de buscar un sentit a tots aquests jugadors: «Jo, com que sóc un doctrinari, ple / d'odis intel·lectuals, no sé deixar / que no vulguin dir res quan es distreuen.» Però en Ferrater no sap quin pot ser aquest sentit: «Vull creure / que els moviments precisos d'aquests cossos / fan un bon precedent, no sé de què.»

A vegades, quan fem mitja part i bevem un glop d'aigua, recordo aquests versos i també em pregunto què poden voler dir aquests meus companys de futbol amistós i maldestre, un grup d'homes qualssevol, units per l'atzar, un grup que no és ni particular ni universal, ni nacional ni cosmopolita, corrent en un prat erm el diumenge al matí.