Jaume Alguersuari s'ha enfadat amb el vicepresident del Barça, Alfons Godall, perquè Godall va dir que no li agradava una fórmula 1 amb pilotets madridistes i periquitos. Resulta que Alguersuari és soci de l'Espanyol. Godall, naturalment, no. El cas és que Alguersuari s'ha enfadat tant que ha publicat una carta a la seva web on diu que admira Guardiola i que «ser soci de l'Espanyol no li impedeix compartir sense complexos un profund sentiment per la senyera i per la bandera d'Espanya». Naturalment. N'hi ha que no tenen sentiments tan profunds, però, justament perquè es tracta de sentiments, cadascú pot arribar fins a la fondària on vulgui. Però Alguersuari ha afegit que «en 60 anys d'història de la F-1, sóc l'únic pilot que porta dues banderes».

Entesos, doncs, encara que no sé si acaben de ser uns sentiments gaire profunds, ja que porta les banderes a la part de fora. El que jo no entenc, però, és per què un pilot ha de limitar-se a portar dues banderes al seu casc o al seu cotxe, quan en podria portar moltes més. La d'Europa, la de la seva ciutat, la de l'ONU, la del país de l'escuderia, la del país on corre, la dels països on hi ha les empreses que financen l'automobilisme... Seria divertit que al final d'una cursa, els guanyadors –i ara ja no parlo necessàriament d'Alguersuari– poguessin escollir no entre l'himne del país on van néixer o on viuen, sinó entre els països que els vingués més de gust. Fins i tot, quedaria bé que de tant en tant algun pilot acabés decantant-se per no triar-ne cap. «Mira, tu», podríem dir. «aquest no té cap sentiment profund!» I és que n'hi ha que grates una mica a dins seu i no hi trobes res. Tot ho porten escrit només al passaport o al carnet d'identitat. Com aquell que duu un pin penjat a la solapa.