Ningú no pot negar que la ciutat de Barcelona –el mateix passa a d'altres ciutats catalanes– ha fet un pas endavant considerable a l'hora de modernitzar el mobiliari urbà. I ha fet bo aquell principi que estableix que el disseny ha de ser funcional. És a dir, útil. Però, de vegades, el disseny del mobiliari urbà acaba tenint el seus efectes perversos. Vull dir que, en lloc de facilitar l'existència al ciutadà, pot arribar a complicar-la-hi. Alguns exemples. Les marquesines instal·lades a la parada de l'autobús permeten asseure's i protegir-se del vent, el fred, la pluja o el sol. Però la distància que hi ha entre la coberta i la placa del darrere –el tancament no és hermètic– fa que, quan plou de veritat, l'aigua entri tot mullant el seient i qui s'aixopluga a l'interior de la marquesina. Ha estat un encert l'abaixador lleugerament inclinat que s'ha col·locat al pas de vianants per facilitar el trànsit de les persones amb o sense disminució física. Però la distància entre l'abaixador i el carrer fa que, quan plou –altre cop la pluja–, s'hi formi un toll d'aigua que dificulta el trànsit del vianant. També ha estat un encert l'estora de goma enganxada al terra, just al costat de la marquesina de l'autobús, que afavoreix que els cecs localitzin la parada. Però la cola d'enganxar no deu ser prou bona, si tenim en compte que algunes d'aquestes estores s'aixequen, amb el consegüent perill per al vianant. I un cert perill hi ha també si un decideix asseure's en aquells bancs que han estat situats a determinats carrers sense voreres per on es permet la circulació de cotxes i motocicletes. I cal anar amb compte amb les baranes de fusta que protegeixen les criatures que van al seu aire dins dels parcs infantils de la ciutat. Tot plegat, un conjunt de petits detalls que poden espatllar-te el dia. O embrutar-te el vestit. O trencar-te una cama.