La merengada és la guerra. Així, ras i curt. És el més a prop de viure la guerra de guerrilles, amb tota l'adrenalina i la por de veure't atrapat en una emboscada en la qual et jugues el físic, en què un servidor ha estat. Però anem a pams. Per als que no coneguin un dels actes tradicionals del carnaval de Vilanova i la Geltrú, els en faré cinc cèntims. El dijous gras (o llarder) és tradicional que les postres siguin les merengues, juntament amb les coques de llardons. Bona part d'aquestes merengues acaben esclafades i escampades llefiscosament per les cares, els cabells i la roba dels teus companys de taula d'aquell dia, en família, amb amics o amb la teva associació, bé sigui havent dinat o havent sopat. Els nens i joves de la vila surten havent dinat a llançar-se merenga els uns als altres pels carrers del centre, ben equipats amb capelines i impermeables. Error. He dit llençar-se «merenga»? Alguns, pobres innocents, així ho fan. Molts d'altres, des de fa dècades (els vuitanta, que en tingui consciència) es firen pots d'escuma d'afaitar i ous i enfilen cap a la batalla. Val més que no t'hi encreuïs, si ets un bon nen. Guerrilles urbanes carnavalesques. També tenim les comparses, on saltem a cop de marxa militar: El Turuta. Som així.

Es fa difícil d'explicar l'ambient bèl·lic, aquestes tres o quatres hores fins que es fa fosc i els guerrillers han de tornar a casa a sopar amb els pares. Les escoles de la ciutat fan festa aquella tarda. Alguns comerços del centre abaixen les persianes a mitja alçada o ni obren. El consistori intenta, un any rere l'altre, difondre un manual de bons costums, però com que en el darrer carnaval va haver-hi una mica de trencadissa, ara un grup polític municipal demanarà una comissió de seguiment de vandalisme per aquesta festa. Cal? Potser l'enyorança m'entela el senderi, però els vàndals de debò no acostumen a trepitjar el carrer.