No voldria pecar de frívol ni ser mal interpretat. És evident que les destrosses, pèrdues econòmiques i certes complicacions personals severes causades per la darrera nevada no compensen, de cap manera, alguns parèntesis feliços sorgits arran de la tempesta i de la manca de subministrament elèctric. Però el cas és que de vegades els petits infortunis també tenen la virtut d'imprimir girs parcialment benèfics en les nostres vides. Estem avesats a ser previsors. Estabilitzar-nos en una regularitat plaent és una de les aspiracions més generalitzades. Tot i que hi ha excepcions importants, la majoria de les persones desitgen una feina i una residència fixes, uns amics permanents, la pràctica d'uns hàbits que infonguin seguretat, i fins i tot hi ha gent que vol una parella estable, per a tota la vida. En paral·lel a aquesta necessitat, també palpita la temptació de trencament. I com que sovint ni el nostre món ni la nostra consciència admeten la preparació deliberada de la ruptura, qualsevol contratemps motivat per causes naturals (una nevada, l'esllavissada de l'única carretera que ens connecta amb la civilització, el desbordament d'un riu, un avió que no es pot enlairar per culpa de la boira...) es transformen en la taula de salvament contra l'ordre rutinari dels nostres dies. És la màgia dels petits curtcircuits, que ens permeten una imprescindible ruptura puntual sense necessitat de trencar amb la vida.

Al jardí tallo unes branques amb la destral. Em ve a veure un amic de l'ànima, que ha hagut de passar dues nits fora de casa per culpa de la nevada. M'aturo un moment. El noto radiant, primaveral. Me'l miro per damunt de les ulleres, amb un to interrogatiu. Ell deixa escapar un somriure. Du la felicitat plegada al rostre.