Vivim en una era en què predomina la cultura científica. A diferència del que passa a la cèlebre escola de Harry Potter, l'escola de màgia i encanteris Hogwarts, a les nostres institucions educatives encara s'hi ensenyen matèries científiques i –almenys que jo sàpiga– no existeixen pràctiques de bruixeria ni assignatures d'ouija. En comunitat, per dirimir les nostres qüestions, també intentem cenyir-nos a una lògica i a una racionalitat diguem-ne científiques, amb tots els matisos que mereixi aquesta ampla paraula. Precisament per aquest predomini del paradigma científic, sobta que les supersticions encara puguin ser precuinades i servides en societat com si es tractés de matèria solvent.

Ara fa disset anys els mitjans de comunicació informaven amb un exultant to acrític que el papa Joan Pau II «s'havia enfrontat al diable en un combat intensíssim». El Papa, a les dependències del Vaticà, va practicar un exorcisme a una dona posseïda pel diable, que s'arrossegava udolant com un llop, treia bromera per la boca i parlava en múltiples llengües gràcies al coneixement infús d'aquesta infal·lible acadèmia d'idiomes on el dimoni té per costum matricular les seves víctimes. El duel va tenir un desenllaç feliç que sembla extret d'un guió de Polanski: mesos després de l'episodi, l'exvíctima –ja del tot restablerta– i el seu espòs visitaven el pontífex per anunciar-li que esperaven un fill. Recordo que l'escriptor Josep Maria Fonalleras, arran d'aquesta notícia, va publicar a les pàgines d'El Punt un irònic article lamentant que no s'hagués filmat aquella pugna entre el Papa i el diable, privant-nos així d'un document vital per a la humanitat.

Al llarg d'aquests darrers dies els mitjans de comunicació han informat, amb una asèpsia encomiable i des de la secció d'internacional, sobre els obstacles que està sofrint el procés de beatificació de Joan Pau II. Els miracles són requisits indispensables en el currículum d'algú que aspiri a la santedat. Doncs bé, un neuròleg (polonès!) ha posat en dubte un pretès miracle protagonitzat per Joan Pau II. Segons aquest metge és dubtós que la monja Marie-Simon-Pierre es guarís, a causa de la intervenció de l'antic Papa, del parkinson que patia. El Vaticà seguirà estudiant les avaluacions científiques de la curació de la monja, suposadament recuperada gràcies a les invocacions a l'antic Papa. Aquest relativisme nihilista dels mitjans de comunicació és si més no una aposta decidida per la diversió: aviat des de qualsevol tarima es podrà parlar amb tota naturalitat de psicofonies, imposicions de mans, vides anteriors...