És ben coneguda la història: el coronel ordena al capità que faci formar el regiment al pati de la caserna perquè la tropa pugui presenciar l'eclipsi de lluna que tindrà lloc a les dotze de la nit. El capità informa el tinent i aquest els caporals. Al final la tropa rep l'ordre de formar a les dotze del migdia per presenciar un eclipsi de sol.

Cada vegada que algú es comunica, el receptor del missatge entén entre un 60% i un 70% del que se li diu, la qual cosa significa que en una cadena de comunicació de tres persones, el tercer entén el 50% del que el primer comunica, per això del missatge que passa a través de la cadena de comandament del regiment el què arriba als soldats és radicalment diferent de l'ordre que dona el coronel...

El que rep un missatge incomplet o que entén que ho es, imagina el que no li han dit i això introdueix un nou factor de confusió que dificulta encara més la comunicació. Per tant ha de ser un objectiu de la comunicació dir el que és essencial, no el que és accessori, afirmar el que es vol dir i negar el que no es vol dir per acotar el nivell de dubte i evitar la recreació i elaboració del missatge per part de qui el rep.

Distingeix Max Weber entre l'ètica de la convicció i de la responsabilitat. La primera es regeix pels principis morals que sempre s'han de complir, és a dir, s'ha de dir tota la veritat sempre. La moral de la responsabilitat es regeix per les conseqüències que les accions produeixen, és a dir, s'ha de dir tota la veritat només si no dir-la produeix un mal més gran que dir-la. Amb el benentès que per raons òbvies en la moral de la responsabilitat per la qual es regeix la vida política i social, la comunicació se'n veu especial i directament afectada perquè està absolutament condicionada als efectes que produeix.

Molt es pot dir sobre l'oportunitat i la previsibilitat del que es vol comunicar, ja que comunicar de manera inoportuna pot crear el dubte de la raó d'una comunicació que no es considera necessària i per tant que el receptor del missatge pot pensar que oculta la veritat que no es diu o no es vol dir per raons sobre les quals es pot especular. Qui rep el missatge ha d'entendre que se'l vol informar, no que se'l vol confondre per evitar que conegui la realitat.

Caixa Girona ha comunicat fa uns dies que no s'unirà amb les entitats amb les quals negociava des de fa mesos una fusió, caixes Sabadell, Terrassa i Manlleu, i que elaborava ara un pla que asseguraria la viabilitat de l'entitat a curt, i a mitjà i llarg termini.

Aquest missatge incomplet, possiblement menys en el que es va dir que en el que es va entendre, pot donar lloc a pensar que la caixa ha pres una decisió precipitada per raons no econòmiques, ja que ara és quan desenvoluparà el seu pla de viabilitat.

És segur que Caixa Girona disposa de plans i previsions que asseguren la seva viabilitat com a entitat independent, perquè si així no fos la seva decisió seria irresponsable, cosa impossible en base a les cauteles i inspeccions a què totes les entitats financeres estan sotmeses pels òrgans reguladors: Conselleria d'Economia i Banc d'Espanya. És també segur, per impossibilitat de l'alternativa contrària, que en funció de les circumstàncies del mercat la caixa pot decidir continuar sola o fusionar-se o associar-se amb altres entitats, i és també segur que la decisió de no participar en una fusió es pot justificar amb tota legitimitat pel fet que aquest no és un objectiu que s'hagi d'assolir a qualsevol preu, fins i tot en condicions de fusió contràries als seus propis interessos com sembla ser el cas.

Vista la notícia així entra dintre dels límits de la normalitat del que és un procés de fusió i reestructuració afectat inevitablement per una profunda crisi econòmica, és a dir, la notícia no té res d'excepcional. Però és cert que la forma de la comunicació deixa planar el dubte sobre una decisió que hauria de resultar explicable i per tant comprensible i que ha de ser percebuda com a ordinària i no com a extraordinària.

La història econòmica i política està plena de malentesos que a vegades han tingut conseqüències transcendents. No ser precís en el to, la forma del missatge i l'oportunitat pot produir efectes indesitjats, però per sort el prestigi de l'entitat és capaç, en aquest cas concret, de corregir l'encert d'una comunicació que era, almenys en aparença, millorable.