A més de les obres reiteradament recordades en la trista ocasió de la seva mort, Miguel Delibes va escriure un valuós assaig sobre La censura de prensa en los años 40 (Ámbito, 1985). La va jutjar així: «Cuesta imaginarse un aparato inquisitorial más coactivo, cerrado y maquiavélico.» Justino Sinova va ampliar l'estudi fins a 1966 en una obra fonamental: La censura de prensa durante el franquismo (Espasa Calpe, 1989). Tots els periodistes d'aquella època tenim la nostra col·lecció particular de sucoses vivències sobre el tema.

Pel que fa a la censura de llibres, Jaume Clotet i Quim Torra n'expliquen ara els mecanismes i en reveles les misèries en un llibre divertidíssim: Les millors obres de la literatura catalana comentades pel censor (Acontravent, 2010). També d'això en tenim experiència els autors de Girona grisa i negra: ens van obligar a suprimir més de cinquanta ratlles de text. L'any 1972 encara no es podia dir que «l'activitat pública i política era inhibida i obturada», ni que existia «un maridatge entre l'autoritat eclesiàstica i la civil». Les al·lusions crítiques a l'Opus Dei també van ser ratllades pel llapis vermell.

La diversió que proporciona el llibre de Clotet i Torra prové dels comentaris que havien de fer els censors per justificar les prohibicions o supressions. És en els seus informes, on es descobreix el nivell intel·lectual d'aquells funestos funcionaris. Per a ells, Caterina Albert era «el literato catalán Víctor», l'obra Mirall trencat, de Mercè Rodoreda, era «una novela un tanto confusa y de escaso interés», i a Pompeu Fabra no el llegia ningú perquè «gracias al Movimiento se ha castellanizado, creo que totalmente, la vida catalana». Aquells personatges ocults i omnipotents eren uns ignorants radicals, però encara els va superar a tots un comandant de l'exèrcit, encarregat de censurar la premsa de Girona l'any 1939, quan va ratllar de les galerades del diari El Pirineo la felicitació Ad multos annos i va anotar al marge: «No se puede escribir en catalán.»