Volia regalar un llibre de poesia a un meu amic poeta, i així és que, en una llibreria, vaig buscar-ne un que em permetés suposar que no el tenia o que no l'havia llegit. Potser m'he equivocat, cosa que no sé en el moment d'escriure aquest article, perquè no li donaré el regal fins d'aquí a unes hores, però el cas és que em vaig decidir per una antologia de poemes d'Òssip Mandelstam publicada encara recentment, tot just fa uns mesos, per Quaderns Crema. La selecció i la traducció dels poemes són d'Helena Vidal, que també aporta una extensa introducció que, abans de comprar el llibre, vaig començar a llegir. Aviat vaig trobar aquest paràgraf: «Mandelstam forma part d'aquells intel·lectuals que acullen la revolució amb entusiasme. Però és orgànicament contrari al terror i la violència. La revolució de febrer la rep amb entusiasme, però la d'octubre li sembla una catàstrofe: hi veu la creació d'un ‘règim egipci', o ‘assiri', salvatge i despietat, que anul·la l'individu.»

Després de llegir això vaig decidir que, a més de regalar el llibre a l'amic poeta, en compraria un altre exemplar per a mi. No recordava haver llegit res de Mandelstam, a la poesia del qual hi arribaria perquè la seva biografia encaixava en un tema que em colpeix. Això, perquè el comentari m'havia fet present que Mandelstam és un dels intel·lectuals russos que, després de celebrar la revolució, va ser-ne una víctima. La dissidència (fos conscient i volguda o decidida pel règim, que sospitava de tot allò que no era una submissió incondicional) de molts intel·lectuals partidaris en principi de la revolució no va donar-se al mateix temps, de manera que n'hi va haver que van mantenir viva l'esperança fins que van ensopegar amb l'estalinisme. Aviat, però, va produir-se una creixent decepció que va menar a una espiral de suïcidis (com en el cas de Sergei Iessenin i Vladímir Maiakovski) evocats en algunes de les pàgines més tristes de Memòries de mons desapareguts, de l'escriptor Victor Serge, un fervent revolucionari que, després de lluitar amb els bolxevics, va observar una deriva totalitària amb Stalin. Aleshores va esdevenir-se la persecució sistemàtica que, juntament amb milers de ciutadans, va condemnar tants d'intel·lectuals a l'ostracisme, a la presó, als camps de concentració i fins a ser executats, com és el cas de N.S. Gumiliev, un dels amics poetes de Mandelstam.

No he pogut rellegir tot el que a la llibreria vaig llegir sobre Òssip Mandelstam perquè en el meu exemplar (sort que és el meu) hi ha unes quantes pàgines de la introducció en blanc. Però puc explicar que, durant els anys vint, Mandelstam i la seva esposa, Nadeja, no tenien lloc fix on viure ni fonts regulars de manteniment. En el punt de mira del règim soviètic, la parella tenia un protector de pes: el dirigent bolxevic Nikolai Bukharin. L'any 1934, però, va escriure un poema a propòsit de Stalin que, després de llegir-lo a un grup de persones, va provocar la seva detenció. El poema és el número 25 recollit en l'antologia d'Helena Vidal: «No sentim el país que tenim sota els peus, / quan parlem no ens allarga deu passos la veu. / I qui enceta una mitja conversa / topa amb l'ombra de l'home del Kremlin. / Té unes mans amb els dits curts i grossos com els cucs, / escup mots com patacs encertats i feixucs, / riu amb un ull oliós d'escarabat, / brilla amb botes de cuir enllustrat. / I s'envolta de quídams de coll llargarut, / el serveixen mig homes llanuts i cabuts. / Qui somica, qui xiula o miola, / ell és l'únic que esbronca i que colla. / Llança, l'un rere l'altre, decrets com martells, / contra un ull, contra un cap, contra un pit o un clatell. / Cada encert és delícia burleta / i s'eixampla el gran pit de l'osseta.»

Aquest poema és tot un desafiament del destí. Mandelstam va dir a la seva amiga poetessa Anna Akhmàtova: «Estic preparat per morir.» Ho va fer quatre anys més tard en circumstàncies no aclarides en un camp de concentració a prop de Vladivostok. És un misteri, perquè Stalin va escriure en principi aquesta resolució a propòsit del cas de Maldestrom: «Aïllar, però preservar.» Abans Stalin havia telefonat en persona a Boris Pasternak, malvist pel règim pel seu «subjectivisme», per preguntar-li si Mandelstam era en veritat un gran poeta. Aquesta conversa ha inspirat relats i poemes, i té diverses versions. Una l'he trobada en un text de Leonardo Sciascia, que explica que, arribat a un punt de la conversa, Pasternak va dir a Stalin que volia trobar-lo. Stalin va preguntar-li per què. «Per parlar de la vida i de la mort», va respondre el poeta. Stalin va penjar el telèfon. El tema no l'interessava.