Amb el Tractat de Lisboa la UE disposa d'un apreciat instrument per avançar cap a l'Europa política. S'ha de procurar que els mandataris europeus en facin una lectura i una interpretació en clau europea, perquè es pugui avançar en aspectes de polítiques d'interior, però sobretot en política exterior i de seguretat. El nou tractat nomena un president del Consell Europeu per dos anys i mig, renovable una vegada, càrrec que haurà de compartir el protagonisme amb el president de torn, amb el president de la Comissió Europea i també amb l'altre càrrec ampliat pel Tractat de Lisboa, que és l'alt representant per a la Política Exterior. La pregunta és si els mandataris europeus seran capaços d'aprofitar-ho per donar un impuls que és del tot necessari. De moment, una sèrie de fets que han succeït durant els tres mesos primers des de la posada en marxa del Tractat de Lisboa donen símptomes que no es va en la direcció esperada. Primer, el perfil baix dels nomenaments dels dos càrrecs tan importats com són el president del Consell i l'alt representant de la Política Exterior, que han recaigut en el belga Van Rompuy i la britànica Alsthon, que no permeten visualitzar un canvi significatiu a Europa. Tot i així, cal esperar que els estats forts de la UE, com ara l'Estat francès i Alemanya, estirin el carro, i especialment que Alemanya, amb la cancellera Angela Merkel –coneixedora de la realitat de l'antiga Europa de l'Est–, assumeixi el lideratge que necessita la UE, amb la finalitat de donar-hi un impuls polític important, tant per ser influent al món com per defensar els interessos dels ciutadans europeus, en un món cada vagada més globalitzat i dividit en àrees d'influència molt grans que superen la capacitat de maniobra d'un estat.

D'altra banda, la crisi econòmica ha fet que els estats estiguin, com és natural, concentrats a trobar-hi sortides, cosa lloable, però s'ha perdut una altra ocasió d'or per mostrar al món una cohesió com la que s'hauria aconseguit si aquestes solucions particulars s'haguessin pres en clau europea i des de Brussel·les. I és en aquest escenari que també es desenvolupen alternatives i propostes per cohesionar la diversa àrea econòmica que és la Unió Europea, amb propostes com ara la possible creació d'un fons monetari europeu, a imatge del Fons Monetari Internacional, però destinat només a garantir l'estabilitat econòmica i financera de la zona euro. Com és natural en una proposta encara en fase embrionària, hi ha persones a favor i en contra, però la realitat és que alguna cosa es mou, i això per si mateix ja és una bona notícia. La veritat, però, és que una àrea econòmica forta com és la UE –i encara ho seria més si s'hi incloguessin àmbits de garantia i suport als desequilibris com seria un fons monetari europeu– necessita una capacitat política de primer ordre, que ara no té, però sí que hi ha els mecanismes per arribar-hi, com ara el Tractat de Lisboa i d'altres que vindran, però el que també cal és que els caps d'estat i de govern dels 27 estats membres de la UE i els estaments comunitaris s'ho creguin de debò i actuïn en conseqüència en clau europea.