En èpoques de crisi els catàlegs incrementen el seu paper de finestra oberta als somnis. Es converteixen en una mena de frontissa entre la realitat i la possibilitat de millorar-la. Aquest efecte ens el proporcionen sobretot els que estan ben presentats: paper de qualitat, bon disseny, productes que entren pels ulls. N'hi ha que ens sedueixen tant, que deixen de ser una mera llista descriptiva i es converteixen en una mena de guardiola sentimental. Hi aboquem hipòtesis, projectes, canvis, regeneracions que es projecten a través d'aquell armari de paret amb tants calaixos o del sofà que té cinc varietats de massatge relaxant. Tots sabem, però, que en un percentatge molt elevat dels casos de la teoria a la pràctica hi ha un bon tros: que el color de l'armari no és exactament com ens havia semblat a la foto i una setmana més tard en veiem un de més barat amb el qual hauríem fet el fet, o que aquells massatges prometedors ens han acabat cansant i que el sofà no lliga amb cap altre moble de la sala. Això mateix passa amb les campanyes electorals dels partits polítics i l'actitud que mantenen quan governen. Saben que comprem més per l'impuls que per la reflexió, i ens enlluernen prometent el que volem. Tot se'ns presenta ben polit, seductor, amb llacet de cel·lofana inclòs. Ho comprem, i llavors tot comença a perdre brillantor, apareixen tots aquells defectes que no es veien. Escamnats, tornem a sospitar, per enèsima vegada, que els polítics posen més esforç a construir un bon catàleg d'espectaculars promeses electorals que no pas a comprovar que es podran portar a la pràctica. Tornarà a passar també en les properes eleccions després del daltabaix provocat pel recent temporal de neu? Sabrem transmetre bé els ciutadans el missatge que no volem polítics amb catàleg, sinó polítics catalitzadors? El sabran o el voldran entendre?