En aquests dies i setmanes prèvies a la diada de Sant Jordi s'estan reproduint els debats anuals sobre el futur del llibre i de l'ofici d'escriure. És normal que sigui així i, fins a un cert punt, és bo i desitjable que, periòdicament, es reflexioni sobre les amenaces que tenen els escriptors, agafats a l'engròs, vull dir: els poetes, els novel·listes, els assagistes, els periodistes, etc., tots aquells que han fet de les lletres la seva professió. Perquè és indubtable que l'ofici d'escriure està amenaçat en aquest moment de canvi tecnològic, i, per tant, cultural, de transformació dels hàbits de consum i d'accés a la informació.

És cert que hi ha debats que són recurrents i que, a hores d'ara, ja hauríem d'haver superat. Penso en el que, inevitablement, es produirà durant la diada de Sant Jordi mateix sobre el suposat intrusisme dels escriptors no professionals però que aprofiten el seu ganxo mediàtic per treure un llibre i copar el rànquing de llibres més venuts aquell dia. Personalment, em sembla un debat absurd no exempt d'un punt d'hipocresia, fins i tot perquè qui més qui menys, és a dir, tothom qui pot, aprofita el ressò dels mitjans de comunicació per donar-se a conèixer i vendre més. A més, és molt habitual que els escriptors de més anomenada i èxit estiguin presents a les tertúlies de ràdio i televisió, i que tinguin una col·laboració regular als diaris, els uns els busquen i els altres es deixen trobar. I és que la figura de l'escriptor tancat al seu estudi –de torres d'ivori, em penso que ja no se'n construeixen– i que apareix puntualment, cada quatre o cinc anys, amb motiu de la publicació d'un nou llibre, és rara i ha esdevingut excèntrica.

Hi ha un altre debat molt habitual aquests dies referit a la quantitat excessiva de títols que s'editen. Em penso que el problema no és el nombre, perquè de la quantitat sempre n'acaba emergint la qualitat, sinó en la poca vida que s'atorga a les obres, moltes de les quals, si no gaudeixen d'un èxit immediat, en poques setmanes passen de l'aparador al taulell, del taulell al magatzem i, aviat, tornen a ser pasta de paper. És una dinàmica que es comprèn perquè és conseqüència de la febre consumista de què no s'escapen els lectors i que les editorials fomenten, però genera una espiral perversa i injusta per a obres que de ben segur mereixerien un ressò més gran i més temps per consolidar-se.

El presumpte intrusisme dels escriptors no professionals o la quantitat de llibres que es publiquen anualment són debats que es poden tenir, però no em sembla que siguin cap amenaça seriosa. En canvi, observo amb molta més preocupació les transformacions culturals que s'operen amb l'auge d'internet i les xarxes socials i l'aparició i enlairament immediat dels llibres digitals. Les noves tecnologies, la facilitat d'accés, reproducció i intercanvi dels productes culturals han creat una sensació de gratuïtat que és completament falsa. L'exemple de la música i la polèmica sobre els drets d'autor és ben il·lustrativa.

Escriure requereix temps. De manera que si hi ha d'haver escriptors, terme agafat una altra vegada a l'engròs, i em sembla que n'hi ha d'haver, les seves creacions s'hauran de pagar prou perquè s'hi puguin dedicar. En el periodisme aquest debat ja fa dies que dura, perquè els diaris han estat el primer producte a partir de l'embat de les noves lleis del mercat; la solució, encara ningú no la sap. I no ens ha d'estranyar que ben aviat afecti el llibre, perquè les edicions digitals, els llibres electrònics, aniran imposant-se.

Trobo que aquests riscos són més preocupants, fins i tot, que no pas el descens dels índexs de lectura, i han de moure el sector a tenir un debat seriós i continuat. Ara: tots els canvis tecnològics han provocat transformacions culturals profundes que han afectat els hàbits de consum socials i han acabat derivant en crisis més o menys greus. Walter Benjamin, a L'obra d'art en l'època de la seva reproductibilitat tècnica (1936), recorda que a finals del segle XIX l'expansió de la premsa diària i l'obertura de la rúbrica «Lletres al director» van difuminar la distància entre l'escriptor i el lector, que en qualsevol moment podia convertir-se en escriptor ell també. Vist amb els ull d'avui, amb els blocs, el Facebook, el Twitter i altres recursos semblants funcionant a tot drap, sembla una observació ridícula. És clar, doncs, que tots els canvis tecnològics han provocat grans debats i s'han analitzat com a amenaces i riscos definitius, inexorables, però també és cert que han estat portadors de noves oportunitats, encara que no sempre hagin estat fàcils de distingir ni d'aprofitar.