La deriva que està agafant la consulta sobre la reforma de la Diagonal comença a ser preocupant. No m'ha agradat mai apuntar-me a la demagògia fàcil que suposa la crítica al cost de la consulta i de la campanya pertinent. Si es tracta d'avaluar quina despesa és necessària i quina no ho és, ens hi posem i segurament a molts detractors de la consulta no els agradarà el meu pla de contenció de la despesa. Perquè llavors hauríem de parlar de determinats cotxes oficials, del govern però també de l'oposició. O de viatges a càrrec del contribuent als quals va fins i tot l'apuntador. Però el que sí que és cert és que si es fa en plena crisi una despesa per fomentar la participació democràtica, i a sobre la factura és prou alta, és imprescindible exigir uns mínims de seriositat. Alcaldes que diuen que voten però que no voten i que voten més tard i donen explicacions absolutament incomprensibles. Tècnics que aconsellen a l'alcalde que menteixi i l'alcalde no només no els obre un expedient fulminant sinó que els fa cas. Portaveus municipals als quals suplanten la personalitat i voten en nom seu. D'altres que han impulsat la consulta, però que després no aposten ni per una opció ni per l'altra, de les dues que hi ha per a la remodelació. I finalment el despropòsit, ja ho vaig dir dimarts, que és la introducció d'una tercera opció que suposa deixar-ho tot com està i que a hores d'ara té moltes possibilitats de sortir guanyadora, amb la qual cosa ens haurem gastat un munt de calés públics per no res. He defensat la remodelació de la Diagonal i sóc un partidari convençut de la democràcia participativa, però començo a pensar fermament que ens han posat en un embolic en què els ciutadans haurem de pagar una factura cara, i que a l'alcalde i el govern barceloní els pot passar una cara factura.