L'any 2009 els Estats Units van viure el tancament del Chicago Sun Times, la reestructuració radical del Boston Globe, la venda del Wall Street Journal i la venda de quinze plantes de la seu del New York Times a Manhattan. Això no va sorprendre ningú: feia anys que l'associació nacional de diaris d'Amèrica ho anunciava a causa de l'impacte d'internet i la caiguda en picat de la publicitat als mitjans de comunicació tradicionals i molt especialment a la premsa diària. I que quedi molt clar: la caiguda dels diaris no significa una davallada de l'interès ni per la informació ni pel seu consum. Fa temps veus de tots els sectors anuncien que vivim un profund canvi cultural, que alguns anomenen directament revolució, i que afecta quasi tots els sectors de la nostra vida, però molt especialment els mitjans de comunicació tradicionals, l'ensenyament (primari, secundari i superior) i les formes de consum en general.

Technorati ha indexat 133 milions de blogs des de l'any 2002. Cal precisar que no tots continuen vius però que, en canvi, molts són altament actius i ja s'han convertit en autèntics punts de referència, sigui en temes de cuina, educació, política, esport o en qualsevol àmbit imaginable. Els grans fitxatges dels informatius de TV nord-americans aquests darrers anys són autors de blogs que han adquirit una gran fama –i, per tant, influència a internet– i que les cadenes atrauen per augmentar l'audiència. Google té dos bilions de cerques diàries i es pengen aproximadament tretze hores de continguts audiovisuals a YouTube cada minut. D'altra banda, la indústria discogràfica, la de distribució audiovisual i l'editorial (a causa de l'impacte dels llibres electrònics) treballen en canvis profunds en el model de negoci a causa de les profundes transformacions que experimenten.

Fins i tot Hollywood, després de passar per una època de negació seguida d'un període de ràbia, comença a acceptar i explorar les opcions digitals. Disney, per exemple, ja ha anunciat que ha desenvolupat un sistema de seguiment de la propietat digital perquè la gent no hagi de comprar la mateixa pel·lícula o sèrie múltiples vegades per a diferents formats, aparells, etc. Ja ha dit que és una mesura, però no la darrera. Ha après la lliçó, però després que els estudis hagin perdut quatre bilions de dòlars i davant la perspectiva que la tendència no canviï i les pèrdues continuïn creixent.

El director general d'una important cadena de distribució nord-americana (Wall Mart) deia que les èpoques de transició, quan la realitat es qualifica sovint d'impensable, la primera reacció davant dels que gosen dir que el que semblava que passaria, passa, és enviar-los a departaments d'innovació, on no molesten i poden ser ignorats en massa. Ho deia per experiència. Ell també ho va fer i, per exemple, la cadena s'ha enganxat els dits amb les vendes de DVD, que pràcticament han desaparegut o, almenys, s'han reduït molt. Fa temps que sentim toc-tocs, però fem el sord pensant que, si no ho sentim, a nosaltres no ens passarà. Doncs les dades que tenim des de fa quatre anys ens diuen que ja passa. La meva preocupació i insistència no té res a veure amb l'esperança que m'enviïn a algun indret per ser oblidada. La meva preocupació central és trobar resposta a la pregunta de com una llengua i una cultura com la nostra sobreviurà a aquests canvis imparables. En tot cas, la resposta no és ignorar-los, sinó tenir una idea clara de quin futur volem per al nostre país i per a nosaltres mateixos.