Com era de preveure, l'Estat espanyol vol impedir que els catalans votem, però no té cap argument legal ni constitucional per bloquejar la democràcia, només la ràbia imperial que l'encega i impedeix l'ús de la intel·ligència. No seré jo qui digui què haurien de fer els espanyols per impedir la independència de Catalunya, com se'n podrien sortir, perquè ara cal tractar-los com diu un dels seus principis: “Cuando el enemigo se equivoca, no le distraigas”. Després de 30 anys de l'actual règim, una espessa teranyina democràtica i europea lliga les mans d'un Estat que no pot usar la violència, i no coneix cap altre mètode per imposar la seva voluntat a la dels catalans. Una barreja de desídia, condescendència i incompetència iniqua ha dut l'Estat a l'atzucac on es troba, atrapat en la seva pròpia legislació democràtica, curulla d'escletxes per on colar la lliure votació dels catalans per la independència. Tot just comencem una de les diverses opcions amb què comptem, i ja bramen tot maldant per obturar-la. No podran, és impossible en democràcia impedir la lliure expressió de la voluntat popular, han comès massa errors legislant i permetent legislar als catalans, ara no hi ha marxa enrere, ja no en tenen, de generals colpistes, se'ls han acabat els Franco.

Ara tot ES juga al terreny democràtic i jurídic, on resulta que Catalunya ha estat reconeguda en la legislació espanyola com a nació, com a nacionalitat i com a poble: com a nació al preàmbul de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya (EAC): “El Parlament de Catalunya, recollint el sentiment i la voluntat de la ciutadania de Catalunya, ha definit Catalunya com a nació d'una manera àmpliament majoritària”; com a nacionalitat a l'EAC, al preàmbul (“la Constitució espanyola, en l'article segon, reconeix la realitat nacional de Catalunya com a nacionalitat”) i als articles 1 i concordants; com també ho va ser a l'Estatut del 1979; i a la Constitució espanyola (CE) no hi ha una referència expressa, si bé consensu omnium nemine discrepante hom entén que Catalunya és una de les “nacionalidades” de l'article 2, i un dels “pueblos” del preàmbul. A més, Catalunya ha estat reconeguda legalment com a nació de manera reiterada en la legislació catalana. Per totes, article 1 del Projecte d'Estatut aprovat al Parlament el 30 de setembre del 2005 (“Catalunya és una nació”).

Reconeguda legalment Catalunya a la legislació espanyola com a nació, com a nacionalitat, i com a poble, el regne d'Espanya, membre de les Nacions Unides i signatari dels seus tractats, s'ha obligat al compliment de llurs continguts, segons estableixen els articles 10 i 96 de la seva Constitució. Espanya reconeix el “principi del dret d'autodeterminació dels pobles” de l'article 1 de la Carta de les Nacions Unides i disposicions concordants, entre les quals destaquen els articles 1.1, 1.3 i 5.1 del Pacte Internacional de Drets Polítics i Civils i el Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals, tots dos aprovats per l'Assemblea General de l'ONU el 16 de desembre del 1966.

El Parlament de Catalunya, de manera reiterada, ha aprovat resolucions sobre el dret d'autodeterminació de Catalunya, exercint així competència en aquesta matèria, que ha assumit com a pròpia, el 1989 (“l'acatament del marc institucional vigent, resultat del procés de transició política des de la dictadura a la democràcia, no significa la renúncia del poble català al dret a l'autodeterminació”), el 1998 (“ratifica un cop més el dret del poble català a determinar lliurement el seu futur com a poble, en pau, democràcia i solidaritat”) i el 2010 (“ratifica la vigència de la resolució 98/III, sobre el dret a l'autodeterminació de la nació catalana, adoptada el 12 de desembre del 1989, i de la resolució 679/V, adoptada l'1 d'octubre del 1998, de ratificació de l'anterior. Es ratifica en la voluntat d'emprar tots els instruments jurídics vigents i polítics necessaris per tal que el poble de Catalunya pugui exercir el dret a decidir”).

Una casta política immadura i provinciana com la catalana no pretenia res més que declamar prenent aquestes resolucions, i de fet del 1989 ençà no ha fet res més que resolucions i declaracions, però un poble madur com el català sap com treure les conclusions pràctiques d'aquestes premisses, ho hem demostrat d'Arenys de Munt ençà.

La Constitució espanyola atribueix al Parlament de Catalunya competència per promoure reformes constitucionals i legals, als articles 87.2 i 166. Segons el Tribunal Constitucional espanyol (STC 11 de setembre de 2008), no hi ha límits a la reforma constitucional, sempre que es faci de la manera legalment establerta; es pot establir la independència de Catalunya si es planteja com a reforma constitucional, i la Generalitat és competent per promoure-la aprovant al Parlament un projecte de reforma que així ho estableixi. És, doncs, competència de la Generalitat, i com a tal pot sotmetre's a referèndum, que pot convocar-se sobre qualsevol qüestió que sigui competència de la Generalitat, i promoure la reforma constitucional ho és, encara que no tingui competència per decidir-la.

No importa, però, la reforma constitucional, ni que els espanyols l'aprovin, el que importa és que els catalans votin i aprovin en referèndum la independència, que, com totes les que hi ha hagut al món, es fa sense trencar cap legalitat, anant de la llei a la llei, del regne d'Espanya a l'Estat català, establint una nova legalitat catalana que converteix en il·legal l'antiga espanyola.