Avui llegirem la lletra petita de la sentència del Constitucional i, anant bé, d'aquí una setmana començarem a saber que ens ha passat exactament. Però un cop els partits ja han obert la discussió partidista i fan crides a una unitat que no es creuen, nosaltres –humils ciutadans– intentem intuir si al final la puntada ens l'han fotut al paladar o a l'estómac. I la primera reflexió és: quatre anys per a això? Quatre anys per fer pública la decisió en dos fulls i a corre-cuita a 1/4 de 9 del vespre? Què hi havia de diferent ahir que dimecres passat o el 28 de gener del 2008 a les sis de la matinada?

I la segona reflexió, i fonamental, és que ara sí que ja tenim per escrit quines són les autèntiques regles del joc. El peix al cove pujolià ens va entretenir durant 20 anys. Pujol, coneixedor com ningú del país, sabia que aquella era la línia que no podíem creuar sense que s'esvaís l'encanteri. El peix al cove era aquella Ítaca on algun dia arribaríem, però ahir va caure la cortina i darrere del decorat de cartró pedra no hi ha Ítaca sinó l'abocador del Garraf. Ahir vam descobrir que els Reis són uns senyors i una senyora que tenen el càrrec que tenen perquè els dos partits polítics majoritaris a Espanya els han situat allà, que responen a criteris partidistes i ideològics i que estan per sobre del poble que ha votat un Estatut. És tan absurd que ara la Constitució votada pel poble espanyol pot ser duta al Constitucional i ser declarada inconstitucional.

Hem ofert la mà i ens l'han fet carpaccio. Ahir Espanya va triar fer-se independent de Catalunya. Unilateralment. En prenem
nota.

Comenta l'article a www.avui.cat