Un titular de premsa estrangera (Malice in Wonderland) em va fer pensar en la líder d'aquest PP que, després de diversos girs catalanistes en grau de temptativa frustrada, ara més que mai, torna a ser el partit «a» i no «de» Catalunya. Vaig recordar l'Alícia Sánchez Camacho quan la vaig conèixer en una tertúlia radiofònica i tothom li deia: ets cordial, de perfil dialogant i, pel teu tarannà, no sembles del PP. Suposo que ella devia pensar allò de «gràcies per la flor, però mecasum el test». A mi també em molestava, quan vivia a Madrid, que em diguessin, amb hostil i ofensiva amabilitat, que no semblava català, perquè era molt simpàtic. Però la trajectòria dels polítics i les persones acaba col·locant les coses al seu lloc. I jo escric avui amb la convicció que ja s'ha perpetrat l'agressió del Tribunal Constitucional contra la voluntat democràticament ratificada per referèndum i expressada als dos parlaments, el d'aquí i el de Madrid, que són dipositaris de la sobirania popular com a suprema instància decisòria.

I, francament, no puc oblidar que va ser el PP de Rajoy, Piqué i Camacho qui va impugnar la nostra norma fonamental i ens va ficar en aquest embolic. Encara els recordo en actitud provocadora i de mal gust quan recollien signatures contra l'Estatut al davant del Círculo Ecuestre, edifici que havia simbolitzat la part més retrògrada, reaccionària i casposa de la nostra societat i encara avui inviten un delinqüent com Mario Conde a fer una conferència sobre ètica i negocis. Tampoc no puc deixar d'observar que a tota una sèrie d'articles que s'han copiat amb el mateix tenor literal a Andalusia o València aquest PP no hi ha presentat recurs, cada vegada més impregnat de la nostàlgica ideologia neofalangista que la FAES i el seu president, José María Aznar, prediquen, «inasequibles al desaliento». Per cert, cada dia descobrim més negocis de tràfic d'influències d'Alejandro Tarik Agag. Per exemple, n'ha aflorat recentment un de nou que comentava en Gonzalo Baratech a la seva sempre interessant columna de l'Avui. Deia que l'imperi Sanahuja de construcció i d'immobiliària va començar a trontollar quan va entrar al capital de Metrovacesa a petició del president, Rivero. Ho van fer el 2003 quan «uns italians de tipus mafiós pretenien clavar les dents a la companyia i estaven representats per Agag, hispanoalgerià, espavilat comissionista i, sobretot, gendre d'Aznar». És amb aquest panorama que el PP opta per l'anticatalanisme, conscient que, gràcies a la intoxicació de la caverna mediàtica i a la propagació del prejudici i l'animadversió a «l'enemic interior» això li pot donar vots a l'Espanya de matriu castellana.

El columnista Jordi Barbeta, amb la seva habitual perspicàcia, ens avisa que la sentencia del TC serà el punt de sortida i acte fundacional d'un nou Movimiento Nacional que farà servir la crisi econòmica com a argument per a acabar de destruir un autogovern que només va durar, en fase de projecte, des del 8 de maig del 80 fins al 23-F del 81. Hem passat, doncs, a l'Estatut laminat, retallat, envaït o duplicat per una administració central «inasequible al desaliento». El primer avís el va donar, però, Javier Arenas, quan es va precipitar a fer-nos saber que el pas següent serà el gran pacte a la basca contra l'estat de les autonomies. De totes maneres, tal com deia Josep Pla, allò que més s'assembla a un espanyol de dretes és un espanyol d'esquerres. I ja Alfonso Guerra (el que va fer la primera afaitada) ens havia advertit. De fet, el més gran aglutinant i comú denominador de l'espanyolitat és anar contra qualsevol fet diferencial, i especialment si surt d'una Catalunya que no s'acaba de resignar a ser una colònia, discriminada, maltractada i considerada simplement com una indústria extractiva que cal assimilar.

I tot això ens ho farà un TC deshonrat per la sentència que sota la presidència de Jiménez de Parga indultava els Albertos, que van obtenir l'anul·lació d'una condemna ferma i irrevocable del Tribunal Suprem. És ben curiós: en aquest país de la impunitat dels lladres del coll blanc que, ara, un altre condemnat, César Alierta, president de Telefónica, faci un recurs invocant la doctrina Albertos per a aconseguir que no consti el seu delicte d'informació privilegiada en operació borsària encara que li perdonessin la presó per prescripció. En resum, el TC serveix per a perdonar pispes d'alt nivell i per a condemnar tot el poble de Catalunya.