Què celebren?

Com diu una de les divises de l'Ajuntament de Barcelona, a Catalunya hi cap tot. Multiculturalitat, en diuen els de les grans intencions. Dins aquesta lògica s'entenen les audiències dels partits de la selecció espanyola. No és només qüestió d'estimar-se el futbol, jugui qui jugui. Hi ha també una identificació nacional. Dimarts a la nit, per exemple, quan Villa –bon fixatge, expresident!– va marcar de rebot el seu golàs, a Barcelona se sentien clams pertot. Traques i coets van trencar la nit. Ningú se n'hauria d'estranyar. Al cap i a la fi, les enquestes continuen donant com a tribu dominant al país els que se senten “tan espanyols com catalans”. I encara n'hi ha que se'n senten més o només. Tot això s'entén. El que no s'entén tant és tanta festa. Aquests senyors que festegen i bramen acaben de ser literalment escombrats pel concepte de país amb el qual s'identifiquen. Ningú no els pot demanar que no segueixin la seva selecció, però haurien de mesurar la fúria pública espanyola. Perquè se'ns gira i se'ls gira en contra.