De Joan Maria Pujals a Joan Manuel Tresserras. Aquest és el cercle que ahir es va tancar al Parlament, que va aprovar la llei del cinema de Catalunya. Pujals va ser el conseller de CiU que va intentar acabar amb la marginació del català a la gran pantalla. No se'n va sortir, i va quedar demostrat que les majors eren més poderoses que el govern de Catalunya. Aquell intent fallit ha donat pas, al cap dels anys i en un context molt diferent, a la llei Tresserras, que millorarà l'oferta de cinema en versió original i en català. El conseller de Cultura obté un triomf en aquesta matèria. Arriba en el tram final de la legislatura i l'incorpora al balanç d'ERC en aquest segon govern tripartit. Llei de consultes, vegueries,
Oficina Antifrau, llei del
cinema...

Avui només el 3% de les pel·lícules són en català als cinemes del país. La llei Tresserras es proposa arribar progressivament al 50% en català, a més de reforçar la indústria.

La resposta catalana a la tisorada estatutària del Tribunal Constitucional eclipsa qualsevol notícia. Menys la sortida de presó dels delinqüents confessos Fèlix Millet i Jordi Montull o la imputació del tinent d'alcalde socialista de Barcelona Ramon García-Bragado per l'escàndol urbanístic de l'hotel del Palau (com deuen riure els seus companys Carles Martí o Itziar González).

En aquest clima d'indignació del país, que una amplíssima majoria (CiU, PSC, ERC i ICV) aprovi una llei que normalitzarà el català a les sales de cinema hauria de ser un estímul per combatre el desànim nacional.

La llei del cinema com a missatge de fins a quin punt ERC ha pogut arrossegar el PSC a posicions valentes i de la responsabilitat final de CiU de sumar-se a una iniciativa del tripartit que alguns condemnaven al fracàs des del principi. La llei Tresserras és una mena de bàlsam enmig de tant desconcert i desànim per la retallada estatutària que esdevé desencaix definitiu entre Espanya i Catalunya o, ja en clau interna, enmig de l'aflorament de la corrupció en santuaris del catalanisme com el Palau de la Música. D'aquí a no gaires anys, quan anem al cinema, ja podrem menjar crispetes. No només palomitas.