A vegades quan segueixo les informacions que han parlat de l'aprovació de la llei del cinema per part del Parlament, tinc la sensació que en comptes de parlar de l'aprovació d'una llei que regularà l'activitat cinematogràfica al nostre país, només s'ha acabat d'aprovar una llei sobre el doblatge. El fet em provoca una certa perplexitat, ja que en el fons crec que el problema del doblatge al català no ha de ser el motor de cap llei, ja que no fa més que perpetuar l'existència d'una vella anomalia. Resulta curiós que respectables sectors nacionalistes beneeixin el fet que es doblaran pel·lícules al català, sense plantejar-se que si doblem és perquè anteriorment el franquisme va crear una legislació que prohibia l'existència de pel·lícules en qualsevol altra llengua que no fos l'espanyol. L'existència d'aquesta legislació ha provocat que unes quantes generacions s'acostumessin a veure el cinema doblat en castellà, i que aquest costum cap al doblatge impedís tant el reconeixement de la versió original com el domini d'altres llengües. Ara, hi ha qui pensa que tot s'arreglarà canviant el doblatge del castellà al català. Puc entendre i compartir que es faci una campanya per eradicar l'omnipresència de l'espanyol als cinemes, però en cap cas puc subscriure que la solució sigui instaurar un altre sistema de doblatge, encara que sigui en català. El 80% del cinema que projecten les nostres pantalles és en anglès i, per tant, ens ha d'arribar en aquesta llengua, tal com arriba a la majoria de països civilitzats d'arreu del món, tant d'Europa com de l'Amèrica Llatina i l'Àsia. La presència del català s'ha de fer notar en la subtitulació, en la publicitat, en els rètols, etc. La llengua castellana no ha de ser present en cap doblatge, només hi ha de ser en les pel·lícules rodades originalment en castellà. La llei del cinema que acaba d'aprovar el Parlament m'agrada perquè regula algunes qüestions bàsiques en el foment del cinema fet a Catalunya, perquè crea una xarxa concentrada de sales i perquè intentarà potenciar la presència del cinema en l'educació. Crec que tots aquests fets són els que justifiquen l'existència d'una llei que faci avançar el cinema que es fa a Catalunya. La centralitat que ha agafat la qüestió del doblatge no és més que un anacronisme que puc entendre però no comparteixo. Amb l'excusa de la normalització lingüística ens tanquem al domini d'altres llengües, a l'obertura cultural i al respecte per la creativitat de les obres. De tota manera, el fet que em sap més greu és que, en el moment de votar a favor de la llei, bona part de la classe política no ha pensat en res més que en el doblatge.