L'apunt

Espanya FC

Dies enrere, a la tertúlia del magnífic Josep Cuní (i dic magnífic Josep Cuní perquè tots aquells que per darrere el critiquen retraient-li un suposat excés de protagonisme m'adverteixen que he de fer com ells, que el tracten de magnífic per assegurar-se que així els continuarà convidant a les tertúlies) se'm va acudir aplaudir la selecció espanyola per la seva derrota davant de Suïssa. Només jo sé el sidral que uns quants em van muntar al meu correu electrònic inundant-lo de comentaris, i sobretot la festa d'insults que es va organitzar en algun digital d'aquests tan seriosos i professionals que accepten que hi hagi senyors tan valents que em poden dir imbècil públicament amagant-se darrere un nom tan original com El Zorro o El Justiciero. Què volen que els digui? Doncs sí. La meva selecció no és l'espanyola, i a mi quan juga no m'envaeix cap emoció especial, com tampoc em passa quan juga Ghana o Costa d'Ivori. A la meva selecció no la deixen jugar i, per tant, jo em miro els partits de futbol del Mundial amb la mateixa passió que miro els que el meu fill juga a la PlayStation. Són entretinguts. I si aplaudeixo les derrotes –que ja vindran– no és pas, de cap manera, perquè estigui tip dels nacionalistes espanyols (que vostès ja saben que ells no ho són pas, de nacionalistes, que això ho som nosaltres), sinó perquè així ens estalviarem els 600.000 euros per cap que la Federació Espanyola de Futbol (o sigui, vostès i jo) ha promès als jugadors com a prima si guanyen el Mundial. Una simple mesura d'estalvi. Res més.