Ara que Catalunya començava a desplegar per primera vegada una llei pròpia d'educació (LEC), la recent sentència del Tribunal Constitucional potser ens obligarà a haver de repensar l'estratègia de supervivència i avenç nacional del nostre sistema educatiu. Caldrà avesar-se novament a conviure entre l'equilibri, la norma i la gosadia, com hem fet en molts altres moments de la nostra història, per continuar sent fidels al país i per preservar, al mateix temps, el nostre actiu més preuat: disposar d'una sola comunitat educativa a Catalunya.

Tanmateix, això ens obligarà a actuar amb intel·ligència. La sentència interpreta a la baixa aspectes lingüístics, competencials, de finançament... que possiblement incidiran directament o indirecta sobre la LEC i el seu previst desplegament normatiu. La LEC ja ha estat afectada per un requeriment previ d'incompetència que el govern central va dirigir contra alguns dels seus aspectes cabdals. Com a conseqüència es va signar un Acord de la Comissió Bilateral Generalitat-Estat (BOE de 10 de maig) que contenia una sèrie de plantejaments a la baixa d'algunes competències de la llei catalana.

Ara ens trobarem amb la sentència detallada del Tribunal Constitucional, que farà segurament una lectura restrictiva en un seguit d'articles estatutaris. Confiem que aquests aspectes interpretatius no alteraran substancialment el model lingüístic que ha reeixit al sistema educatiu català durant els darrers anys perquè, precisament, és ara quan necessitem donar un nou impuls a l'ús social –i no només acadèmic– del català a les nostres escoles i instituts. Així mateix, l'autonomia de centres que impulsa la LEC es podria veure afectada per una relectura que tornaria a donar preeminència a la LOE en relació a la LEC, la qual cosa afectaria per exemple la competència curricular dels nostres centres educatius, i podria deixar afeblida la seva capacitat per gestionar els objectius, els continguts i les formes organitzatives de l'ensenyament.

És possible que si la sentència tanca més el ventall interpretatiu de l'Estatut, tota iniciativa ambiciosa que vulgui aprofundir en el denominat model educatiu català podria topar amb la restricció de la norma i amb la inseguretat jurídica que se'n deriva. Aquests factors actuarien com a autèntics agents dissuasius davant qualsevol intent per aprofundir el marc competencial educatiu. En uns moments en què necessitem avançar envers propostes que parteixin de la nostra realitat econòmica, cultural, empresarial... per bastir un sistema formatiu capaç de generar el capital humà que requerim com a país, ens podem trobar amb una legislació educativa en part emmordassada.

En els períodes històrics crucials d'un poble, en aquells espais de cruïlla on les decisions preses poden conduir a escenaris de futur molt diferents per als nostres fills, cal saber actuar amb clarividència, audàcia i valentia. Cal preguntar-se: quina formació volem per als nostres descendents? La que nosaltres i ells puguem decidir, o bé la que tutelaran aquells que se senten impel·lits a escriure una vegada i una altra que només existeix una indissoluble nació espanyola? Potser ha arribat l'hora de proclamar que també, quan hem de definir quina escola i quina formació volem per als nostres fills, la decisió correspon als ciutadans de Catalunya, és a dir, la decisió ens pertany només a nosaltres.