Després de la manifestació

U: Tinguem-ho present: la manifestació ha estat molt important, però poc més que una joiosa demostració. El moment de la veritat comença ara. Massa sovint el poble català s'acontenta amb grans esclats que després deixa esllanguir fins a fer-se imperceptibles. Ara toca continuïtat en les vindicacions, i claredat i to d'unitat en la política i la societat catalana. Cal que la política espanyola entengui que el problema és de fons. La sentencia ha de suposar una inflexió inequívoca en la política catalana i en la seva manera d'afrontar la relació amb l'Estat. Ens hem de mentalitzar. La resposta tindrà la seva fase més aguda durant tota la propera legislatura.

DOS: Penso que el Parlament ha de fer un darrer gest de màxima expressivitat simbòlica com a última mesura abans de dissoldre's. Les institucions municipals tenen la possibilitat de fer coses conjuntes. Les entitats cíviques tenen marge per mostrar-se més bel·ligerants. Passat l'agost tocarà campanya electoral. Serà una campanya centrada en la doble crisi que ens encotilla: l'Estat i l'economia. Els partits hauran de ser precisos. Catalunya i l'Estat, Catalunya i la crisi. No és poc. Els ciutadans –desafectes amb la política– no acceptaran missatges buits, ni campanyes demagògiques, ni receptes vàcues bassades a criticar els contrincants sense oferir propostes clares. Les mitges veritats i les ambigüitats seran castigades. Davant la negació de l'Estatut el poble exigirà claredat, concisió i veritat. Qui millor ho expressi amb més facilitat guanyarà les eleccions. Qui les guanyi no ho tindrà fàcil. Haurà de ser capaç de configurar un govern fort; haurà d'aconseguir mobilitzar una gran majoria social inequívocament catalanista i disposada a donar consistència a un ideari renovat de país, a una voluntat compartida de futur i a un dibuix precís del model d'Estat que necessitem.

TRES: Em sembla clar que la sentencia haurà suposat la confirmació d'una nova fase del catalanisme. El catalanisme, des de meitats del XIX i fins avui, s'ha configurat agregant la voluntat de recuperar la cultura, el dret a ser nació i la democràcia. El catalanisme d'ara hi sumarà la voluntat de tenir un estat adient. La resposta dels catalans ha de ser aquesta: la exigència d'un estat que respongui amb eficiència als seus interessos i necessitats. Cultura, nació, democràcia i Estat seran el fonament del catalanisme vintiucentista. Els catalans voldrem per sempre un estat eficient i propi. Si és exclusiu o és compartit només dependrà del fet que en el futur sigui possible un pacte entre iguals. Personalment sóc partidari de situar les relacions amb l'Espanya actual -espanyolista i uninacional- en aquest imperatiu: només serà possible establir-les des d'un pacte entre iguals.

Penso, per tant, que la sentència obligarà els voluntariosos federalistes catalans a moure fitxa: ens haurem de desplaçar cap a l'opció de la independència sense renunciar al nostre afany federalitzador. Per dir-ho d'una altra manera: l'Espanya que la sentència dibuixa no deixa més marge que reclamar la independència, però la Catalunya que volem tampoc ha de renunciar al seu afany de federalització amb els pobles que l'envolten, siguin a Espanya o a Europa. Per dir-ho a la inversa: si a Espanya hi ha algú que es vulgui federar amb els catalans per construir un estat en igualtat de condicions, ja ens ho diran. Entretant mirarem de construir una nació i un Estat que pagui la pena i estigui a l'alçada dels reptes que tenim.