L'ordre dels factors

Ja em disculparan el rotllet, però és oportú recordar que, en qualsevol relat, allò que se'n diu la sintaxi narrativa –és a dir, la col·locació dins el temps dels fets narrats– determina el tempo, el to i fins i tot el gènere dins el qual s'encabeix la història. Per posar un exemple extret del cine, recordem la gran escena amb la silueta de Scarlett O'Hara aixecant a contrallum aquella mena de rave mentre proclama que no tornarà a passar gana. Si això mateix no passés després que hagi esclatat la Guerra de Secessió, a causa de la qual la pobra Scarlett es veu desposseïda i passa tota mena de calamitats, sinó que ho veiéssim durant la primera part de la pel·lícula, quan Scarlett és una orgullosa pubilla sudista que té de pretendent el galtes de Rhett Butler, aleshores no estaríem veient un melodrama, sinó una comèdia absurda.

Doncs la sintaxi narrativa ha resultat determinant també aquests dies, en què les portades dels diaris eren ocupades cada dia per una aglomeració humana diferent (per cert, segons el meu servei de recompte de manifestants, a la celebració de la roja a Madrid no hi havia més de tres mil persones). Se'n queixava aquest diumenge, hores abans de la final del Mundial, un seguidor de la selecció espanyola, d'aquests que anaven amb la samarreta de l'equip, una bandera espanyola en una mà i una altra pintada a la cara: “A mí me parece bien que se manifiesten los catalanes” (cito de memòria, però el sentit venia a ser aquest), “pero que lo hagan el día antes de la final de España, hombre, eso ya es mala leche”. Ha estat ben bé això, però a l'inrevés.

Com que qui riu l'últim riu dues vegades, la victòria de l'equip espanyol ha compensat amb escreix els sempiterns patriotes constitucionals de l'ensurt que es van endur amb la manifestació catalana de dissabte: d'aquesta manera, diumenge al vespre van poder sortir a destrossar alguns carrers de Barcelona, que és un esport que sempre ve de gust, i dilluns van poder esbravar la fel contra la senyera de Puyol i Xavi abans d'anar a saltironejar com pigmeus exaltats al voltant de Zapatero, que exercia de reietó de la tribu. Si, en canvi, l'ordre dels fets hagués estat l'invers, avui Zapatero ho tindria més malament per afrontar el debat sobre l'estat de la nació (l'única i indissoluble, per si algú s'havia despistat). Però la sintaxi narrativa li permetrà avui presentar-se al Congrés a lloms de la copa del mundial, del petó de Casillas a Sara Carbonero i de la rojigualda triomfal. Si es recorden de Catalunya serà perquè Rajoy retraurà a Zapatero que per culpa seva un andalús d'Iznájar s'ha convertit en un perillós separatista català. Ho dic per si algú s'havia fet il·lusions que el nivell fos una mica més alt que això. Esperem que els polítics catalans siguin capaços de situar-s'hi per sobre.