Unitat? No n'hi ha hagut des de l'endemà mateix que el Parlament aprovés l'Estatut. La història del 30-S ençà és plena de renúncies, traïcions i autoenganys. Esperar la unitat ara, a les portes d'unes eleccions, és d'una gran ingenuïtat. El que cal és claredat. Si la manifestació del milió i mig serveix per forçar els partits a la clarificació, ja està bé. No hi pot haver unitat si no està blindada a Barcelona i Madrid. No hi pot haver unitat si cadascú interpreta el 10-J segons li convé. Cal honestedat i valentia per llegir la manifestació. També per reconèixer la part de culpa catalana. Espanya ha dit prou, però Catalunya no ha anat unida ni forta.

La manifestació de dissabte, la més gran de la història de Catalunya, va ser un clam per la independència. Alguns volien que fos una defensa de l'Estatut, però la ciutadania va anar més enllà i va cridar el que tothom va sentir al passeig de Gràcia. Agradi o no. Vagi bé o malament per als càlculs electorals. Qui es vulgui seguir enganyant, endavant! El 10-J supera les properes eleccions. És un sotrac a l'alçada del daltabaix provocat pel Tribunal Constitucional espanyol, que amb la seva sentència política sembla haver satisfet els dos grans partits estatals. El país –i perdonin si m'equivoco– demana polítics valents que sàpiguen reaccionar. Polítics a l'alçada del procés trepidant que ha viscut la societat catalana entre el 18-F i el 10-J. En només quatre anys, hi ha hagut un salt sobiranista inequívoc. Entre la manifestació del 2006 i la de dissabte s'ha produït un canvi de paradigma, amb les consultes independentistes com a colofó. La independència és més transversal que mai perquè aplega convençuts, cansats i dolguts.

Durant aquests quatre anys, allò que pensaves i escrivies topava amb un cert menyspreu intel·lectual i sectarisme polític. Gràcies al 10-J et sents més normal, perquè el desacomplexament és col·lectiu. També hi ha un sentiment de victòria moral quan ara llegeixes o escoltes alguns que, abans de dissabte, negaven que la Catalunya real fos sobiranista o deien que el país no estava prou madur.
Els que han de madurar són els partits.