La manifestació del dissabte 10 de juliol és un fet polític de significació complexa, empobrit per les interpretacions interessades a favor propi. ¿Quina conjunció de forces ens va portar, a aquella gentada, a coincidir a Barcelona el captard xafogós d'un dissabte de juliol? ¿Quina mena de consciència política es va activar, en temps de suposada desafecció, per mobilitzar aquella estesa de ciutadans? De fet, moltes i molt diverses raons, i fins i tot contradictòries entre elles. Ni la predominança d'una determinada iconografia i uns crits perfectament identificables, per bé que no va ser casual ni insignificant, no ens permet inventar una falsa homogeneïtat d'intencions i de sentiments. La sentimentalitat política no té uns cànons simples i l'argumentari racional dels assistents donaria per fer un tractat sobre la diversitat pròpia d'una societat moderna com la catalana.
Res a veure, és clar, amb el comportament gregari i simple dels seguidors de la roja, exacerbats per la propaganda d'estat al llarg de tot un mes per tal de fer-los reaccionar davant d'una victòria agonística i atzarosa. Per la propaganda d'estat, sí, i per l'impressionant patriotisme comercial fàcil d'imaginar vista la prima de 600.000 euros pagada als professionals de la pilota, els 10 milions captats per Banesto o el cost del primer anunci de Cruzcampo després d'acabar el partit, a 250.000 euros els vint segons, és a dir, a preu de Cap d'Any. I que bonica l'enorme rojigualda amb l'escut constitucional substituït per la marca Endesa a la seu madrilenya de la companyia!
Per tant, simplifiquen –no dic que menteixin– tant els que diuen que era una manifestació a favor de l'Estatut, com també els que volen imaginar un clam únic independentista, per molt que aquest fos el crit més escoltat. El mateix eslògan oficial de la manifestació ja buscava aquell punt d'ambigüitat que permetés la convergència de punts de vista radicalment diversos. Som una nació ara és una vella jaculatòria revigoritzada per la provocació del Tribunal Constitucional, còmoda tant per al catalanisme d'un unionista espanyol com per a l'independentisme més radical. I el Nosaltres decidim inclou de l'autonomisme a l'autodeterminació. Que se m'entengui bé: no critico pas l'elecció dels eslògans, o dels mantres que diria un cosmopolita postmodern. Tot el contrari: crec que l'elecció va ser molt bona per aconseguir l'èxit d'una gran manifestació que necessitava més un mínim comú múltiple, allò que podia aplegar més gent multiplicant sensibilitats diverses, que no pas establir un màxim comú divisor, és a dir, allò que per ser comú de tothom, i que s'hauria acostat a l'u pelat.
No sé si es veu per on vaig: la manifestació va ser gran no pas gràcies a l'homogeneïtat de les sensibilitats polítiques aplegades, sinó pel fet de saber sumar la diversitat en la complexitat d'una promesa ambiciosa de futur. De manera que el crit d'independència, “per unes quantes hores” –per dir-ho com Raimon–, no va ser l'aposta excloent d'uns pocs, sinó l'aspiració a una complexitat que ho sumés tot. Vull dir que hem d'aprendre a reinterpretar la idea d'independència: si no en fem fora les connotacions excloents i antiespanyolistes, si no hi descobrim una força inclusiva i integradora, no podrem entendre la complexitat d'allò que vam veure i sentir a la manifestació, i que aquest projecte hauria d'aplegar.
Precisament, les insalvables dificultats del nostre Parlament per aconseguir una suma de voluntats polítiques deriven del fet que s'apel·la a una unitat que no és possible, que exigiria unes renúncies inacceptables per a un o altre partit i que, de cara a la galeria, encara accentuaria més la sensació d'engany. ¿Per què els partits haurien de simular una unitat que no van saber tenir quan era el temps de mantenir-la? Si de cas, l'havien d'haver mostrat amb un govern de concentració el 2003 per encarar adequadament la reforma de l'Estatut en lloc d'ensorrar els ponts entre les diverses sensibilitats nacionals. La unitat, l'haurien d'haver mostrat el 2004 en l'elaboració del nou Estatut al Parlament en lloc de marcar distàncies entre ells. I, sobretot, hi hauria d'haver hagut unitat el 2005 a les Corts espanyoles, que és on tenien el gran adversari. Però, com diu l'Eclesiastès, cada cosa té el seu temps, i passa de llarg. Ara, tal com ho veig, ja no és temps d'unitat entre partits. La sortida massiva del poble al carrer no s'ha de confondre amb l'expectativa de cap falsa unitat dels partits. El que exigia la unió circumstancial de consciències polítiques de dissabte passat a cadascun dels partits no era que es refessin les inútils velles estratègies unitàries, sinó que ens diguin com respondran als nous temps.
Després de la manifestació de dissabte passat, la unitat del nostre Parlament ja no es pot fer sobre un llenguatge antic, sobre una majoria governamental que ha quedat superada o sobre unes promeses que ja han quedat liquidades. “Per a tot hi ha el moment, i un temps per a cada cosa. Temps d'enrunar i temps de bastir. Temps de perdre i temps d'exigir. Temps de lamentar-se i temps de dansar”. Temps d'unitat i temps per al coratge.
Comentaris
Ara és el moment de la política i de l'ambició. Les properes eleccions són el primer moment, i no pas l'últim, de començar a realment a DECIDIR. Els que Volem una nació sobirana hem de optar per opcions que veritablement cerquin la independència nacional, primer i per davant de tot. Primer assolir l'ESTAT, després decidir quin model de país.
Fèlix Figueras. Olesa de Montserat
Només una apreciació, tot i que em sembla de monumental.
Segons el meu senderi, la gent comença a percebre la “trampa de totes les trampes” de la política catalana, i és que, no podem decidir si no som sobirans, altrament tindríem la capacitat de decidir que te per exemple una dona sotmesa, que pot decidir de quin color s’ha de pintar la cuina.
Decidir vol dir Independència, si som dependents com podem decidir, és un oximorom, i una trampa esgrimida amb prou subtilesa com per enganyar a “la gent” amb imatges de futur més falses que les pastanagues que dinamitzen els rucs, perquè tanmateix a la fi, quan han fet la feina, els rucs se la mengen, mentre els Catalans només n’obtenim renúncia, rancúnia, auto-odi, i frustració. Agosaradament Vallfosca.
Estic totalment d'acord amb en Felix.
Comencem a veure com plantejarà la batalla Espanya i les plomes quintacolumnist es davant el procés pacífic i democràtic que s'engega: Serà una batalla mediàtica amb dos eixos: 1.-parlaran d'una falaç fractura social 2.-parlar de l'obligat respecte a la norma. Cal seguir desarmats i desarmar-los. Què podem fer: 1.-Respecte total a les nostres institucions per dotar-les del màxim grau de legitimitat. Les escridassades a Montilla són una calamitat que ens situen a l'altura dels altres. 2.-Pedagogia envers els catalans de la superioritat del principi democràtic per sobre dels embolcalls de bandera en societats complexes com la nostra 3.-Pacte entre els catalans de respecte a totes les opcions i acceptació dels resultats democràtics 4.-No proposar canvis al que funciona raonablement bé i llimar aspereses (garantir aprenentage castellà, derogar llei retolació, etc.) amb una visió liberal 5.-Informar a les institucions internacionals sobre el fracás del procés seguit i els futurs
Com sempre carregat de raó. Unitat ? Unitat amb qui ? Unitat amb que ? Amb els que volen continuar amb un estatut fracassat ? Per anar a parlar amb els que ens l'han esmicolat ? Això és com cercar la unitat amb Llucifer. S'ha acabat la unitat amb ningú. Els que cerquem i volem poder decidir, no volem cap unitat amb ningú, a no ser, que cerquin el mateix objectiu que nosaltres.
6.-Cercar complicitats en organitzacions empresarials i mitjans de comunicació 7.-Plantejar un escenari transitori, des de la independència assolida, de solidaritat amb Espanya per protegir les nostres empreses i treballadors 8.-Manifestar amb claredat el descartament d'escenaris radicals (catalunya socialista, catalunya fora de l'euro, catalunya monolingüe) 9.-Declaració formal d'organitzacion s independentiste s i sobiranistes, solemne i humil, demanant l'acceptació de la democràcia plena, del dret a decidir, dirigida a totes les persones i entitats que no tenen l'estat propi com a opció preferent. Cal que es quedi enrere el mínim de persones possibles per evitar al màxim la manipulació de petites comfrontacions que hi pugui haver i mantenir-nos al costat de les nostres institucions per dotar al procés del màxim de garanties legals i no caure en la revolució. Ha de ser un procés el més natural possible.
L'objectiu de la seva batalla no és que ens sentim espanyols. És crear un clima de por al canvi perquè una majoria de gent digui "virgencita, virgencita, que me quede como estoy" i tornar al lent, encara que més accelerat, desangrament de Catalunya. No podem cometre errors. Cal que tothom elimini el que és superflu en el viatge. Si ho volem tot, ho perdrem tot.
Estanis, un comentari molt interessant i molt ben explicat. Amb alguns matisos, estic d'acord en tot i crec que planteges el que hauria de ser el treball dels nostres polítics sobiranistes-in dependentistes de cara al futur proper. Hi ha molta gent que, sense haver donat el pas a l'independentis me, està cada cop més farta d'Espanya. Amb una estratègia com la que exposes aquests catalans encara indecisos poden perdre la por (por que els espanyolistes ja intenten fer crèixer) a fer el pas envers una Catalunya lliure.
No ha de ser "el crit més escoltat" sinó "el crit més sentit".
A Euskadi, la unitat ha funcionat per a assolir el govern i aturar la marxa del país cap a la sobirania. Parlo, evidentment, de la unitat dels espanyolistes (PP-PSOE). A casa nostra, no hem de esperar que els nostres polítics actuals, actuïn unitàriament. Si ens quedem esperant això, només ens mourem cap enrere. Hem de donar el nostre vot, només a partits compromesos en la declaració unilateral de la independència al Parlament de Catalunya.
Cal que demanem als partits, que vulguin aconseguir la independència de Catalunya, que facin un esforç d'humilitat per Catalunya i que es presentint tots a les properes eleccions amb colaició. Això implica renunciar a protagonimes de partits, però és necessari, sinó no aconseguirem cap escó al Parlament, mireu l'enquesta de La Vanguardia d'avui. Anar en coalició significa que ERC, Reagrupament i altres partits que puguin sortir s'han d'entendre entre ells, si tots volen la independència tampoc pot ser gaire difícil. ERC ha perdut molts votants per fer Montilla president, i ara per votar en contra de la ILP, si volen recuperar aquets vots han de fer un acte d'humilitat i juntar-se amb la resta de partits independentiste s en una coalició per a les properes eleccions.
Efectivament Sr. Cardús... Es l'hora del CORATGE. I en relació a aixó veieu la notícia a:
http://www.naciodigital.cat/noticia/16698/laporta/fara/roda/premsa/dimarts/amb/lopez/tena/uriel/bertran
Catalunya va camí de ser un nou Estat Europeu. INDEPENDÈNCIA CATALANA JA!!!. Reagrupem-nos!!!
Identificar-me. Si ja esteu registrats, abans d'enviar un comentari us heu d'identificar.
Registrar-me. Per opinar sobre aquesta notícia cal estar registrat.
El Grup Hermes no es responsabilitza dels comentaris fets pels usuaris ni els comparteix perquè enten que són responsabilitat exclusivament seva. Per aquest motiu tots els comentaris es veuran signats amb el nom, els cognoms i la població de llurs autors.
El Grup Hermes es reserva el dret de no publicar els comentaris que no s'ajustin a aquestes normes.
Si té problemes per fer comentaris comprovi les solucions als problemes més habituals a l'apartat corresponent a l'ajuda.