Cada cop es veu més clar que el principal obstacle a la independència del país és la gairebé totalitat de la classe política actual. Més enllà de cadascuna de les sensibilitats, comparteixen els complexos, la mediocritat, la ximpleria i la manca de coratge com a trets transversals. Es tracta dels típics dirigents frívols, cínics, incompetents i covards que es corresponen a tota situació de dominació i a tot poble colonitzat. Aquests dies hem assistit a diversos capítols d'aquestes actituds vergonyants: l'única resposta unitària a la sentència del Tribunal Constitucional després que centenars de milers de persones sortissin al carrer cridant “independència” va ser el rebuig per unanimitat de la mesa del Parlament de la iniciativa legislativa popular per una consulta no referendària sobre l'Estat català. D'això se'n diu un gest de força democràtica i de dignitat! L'altra escena grotesca ha estat la marxa enrere amb la iniciativa popular de consulta per via de referèndum. ¿Però no havíem quedat que la sentència no s'acatava i menys en els aspectes en què expressa un sentit contramajoritari més accentuat?
Digui el que digui el Tribunal Constitucional, el govern espanyol, o el Consell de Garanties Estatutàries, algun procés democràtic i pacífic ha d'existir perquè un poble expressi la seva voluntat de convertir-se en Estat. Sempre hi ha una legitimitat política democràtica, com ho acaba de certificar la Cort Internacional de Justícia, emparada en dret internacional i superior a les regles constitucionals: una altra cosa és que la classe política no tingui cap interès a activar aquests mecanismes de legitimitat. A veure si comença a fer-se palès que la majoria de dirigents de les forces polítiques considerades catalanistes (no dic ja els d'obediència espanyola) s'omplen la boca d'excuses perquè no volen la independència i no la volen per la senzilla raó que la sacsejada acabaria amb els minsos beneficis que ells han arreplegat sota l'autonomisme. Això sense comptar que, en el moment d'una situació oberta, els poders fàctics postfranquistes que controlen la dinàmica econòmica i mediàtica a Catalunya toquen el xiulet i les figures que han de liderar el procés s'arronsen.
La pel·lícula ja la vam viure el gener del 2006 amb les negociacions estatutàries que van portar Mas a desfilar per la Moncloa i la tornem a patir enguany. L'esperpent de la suposada resolució unitària al Parlament tot invocant un preàmbul que no vol dir res i la sessió delirant al Congrés espanyol de la setmana passada signifiquen un exemple magistral de com la por a la pressió, al conflicte, i, en definitiva, a la lluita per uns ideals, es transforma en una cota suprema de ridícul. És a causa d'aquesta desídia dels representants que des de la societat civil hem hagut d'organitzar els darreres mesos les contorsions més diverses per tal que la majoria independentista s'expressés, una opció que s'ha acabat quan els partits han vist que hi havia el perill de col·locar un milió de signatures damunt de la taula demanant el referèndum.
Al meu parer, el personatge que més expressa aquest patetisme, aquestes contradiccions, aquest pànic a estar a l'alçada de les circumstàncies, és, no cal dir-ho, Artur Mas. Des d'aquí ja podem vaticinar el seu fracàs quan la seva presidència no ha ni començat. De fet, serà la repetició de la manca de tremp que el va deixar a la cuneta el 2003 i el 2006. Encara que el seu partit guanyi les properes eleccions i aconsegueixi formar govern, les seves resistències a encapçalar el procés de sobirania acabaran de fer naufragar el país amb una crisi econòmica en plena fúria, amb una Generalitat arruïnada i amb una Espanya que no donarà res: ni el concert, ni l'aeroport, ni la competència en matèria de ferrocarrils regionals. ¿De debò es pensa Mas que restablirà l'ordre pactant amb el PSOE o el PP i podrà continuar fent la viu-viu amb vint anys més de peixalcovisme? Que no va sentir els clams d'indignació del 10 de juliol? Que no parla amb la gent? Que no tracta amb ningú més que amb els empresaris catalans que viuen del Butlletí Oficial de l'Estat espanyol? Com escriu encertadament l'Enric Vila, quan Mas diu que Catalunya no està madura per a un procés d'independència el que està dient és que ell i el seu partit no estan madurs per liderar-lo. Doncs caldrà buscar algú altre. Per fortuna, aquests dies hem pogut copsar un besllum d'esperança entre tanta misèria. La crida a la Solidaritat Catalana per la Independència protagonitzada per Laporta, López Tena i Bertran obre una via que ens pot fer sortir de l'atzucac col·lectiu. Almenys han proporcionat una paraula que semblava desterrada del panorama polític català: il·lusió. Il·lusió en un projecte de futur i de plenitud nacional.
Encara que ni CiU, ni ERC, ni ICV s'afegeixin a la crida ja em sembla un acte de responsabilitat que el trident Laporta, López Tena i Bertran liderin una força política pròpia i des de les institucions obrin d'una vegada el conflicte democràtic amb Espanya. En un article anterior vaig expressar els meus recels que Laporta pogués tenir èxit en una convocatòria electoral si no s'envoltava d'un equip de persones solvents. Si l'equip han d'integrar-lo López Tena i Bertran, les dues ments polítiques més lúcides del país, la victòria podria ser espectacular. No oblidem que a la tardor la crisi s'acostarà al seu clímax, el discurs de les actuals forces parlamentàries haurà perdut tota credibilitat, això si no es podreixen més les estructures actuals amb Pretòries i Millets. Una bona organització, generositat amb tots els que vulguin afegir-se al projecte, un canvi de llenguatge i de formes i, sobretot, transparència en la direcció política, tindrà assegurats uns grans resultats malgrat la resistència ferotge de tots els que han portat Catalunya al desastre.
Comentaris
Això de la Solidaritat Catalana, m'ho creure quan López Tena i Uriel Beltran deixin els seus respectius partits. El segon, per exemple, té assignat el n. 14 a les llistes d'ERC. O carn o peix. O mascle o femella. Si no, això és una OPA HOSTIL a Reagrupament, per bloquejar-la. De cop i volta aquests dos senyors "assumeixen" l'estratègia de RCAT i a més li demanen que es sumi al seu projecte, quan si tant els agrada el que diu i proposa RCAT, que s'hi afegeixin, com hem fet 3.500, que portem treballant dia a dia, setmana a setmana, des de fa més d'un any. Quan òpez-Bertran demostrin que, per a ells CiU i ERC són el passat, llavors em creuré que de debò creuen que e camí és una majoria parlamentària de 68 diputats i una declaració unilateral d'indepedència. Fins després de la mani del 10-J no deien el mateix. Tanmateix, si són sincers, celebro que adoptin allò que diem des de RCAT des de sempre.
Sí, totalment d'acord. Tenim uns politcs de país colonitzat. Cal trobar polítics de país sobirà
El que no entenc es per qué en López Bofill no fa cap esment de Reagrupament, es que no se'n ha enterat que existeix molt abans de Solidaritat??? i que ja fa temps que treballa en això que diu ell????
Molt bé, però amb Reagrupament i els que s'hi vulguin afegir o no farem res. Solidaritat ha sorgit més tard, per tant, ha de fer els impossible per incloure-hi Reagrupament i d'altres. Pel que fa a l'anàlisi dels polítics actuals, encara ha estat prou benèvol, en tinc una opinió encara pitjor. I els que es fan dir independentiste s d'esquerres i avantposen les esquerres a la independència qe despertin, la urgència és la independència i no l'aconseguirem si no anem tots units, quan siguem independents ja votarem l'opció o el model d'estat que ens agradi més. No entenc les CUP, molt parlar i només són excuses per no afrontar un procés real d'independència.
Fem possible una cadidatura de tots els independentiste s, si us plau, necessitem la INDEPENDÈNCIA.
Tens raó, però és comprensible perquè ningú no arrisca per por de perdre, i ningú és capaç de veure la victoria perquè la opció independentista, fins ara, no ha tingut èxit. El problema ha estat el teu partit, Esquerra, que ho ha fet tant i tant malament que ha desprestigiat l'independentis me parlamentari.
Divisions i subdivisions des de 1980, expulsió de tots els seus presidents: Hortalà, Colom i ara Carod, lideratge mediocre d'un Puigcercós amb una quarta part de la militància al darrera i escisió, ara de Reagrupament i anteriorment del Pi. Però el pitjor de tot ha estat donar 7 anys a l'espanyolisme més tronat que ha ensorrat el Govern català, ha desacreditat la Nació i arruinat l'economia del país acceptant l'espoli permanent d'un pacte de finançament pèssim. Ho tens clar ?
Fent-ho només regular, ERC, que no Esquerra, hauria de tenir ara entre 30 i 40 diputats, i fer el salt a primera força política seria possible. Però erc ja no existeix i Esquerra està cremada i enfonsada.
Ara que ha quedat clar el que ha anat malament, com ho podem arreglar ? que és el que volem la majoria. No ho aconseguirem dividint-nos, just al contrari hem d'anar a la una creant espais de treball en comú que consolidin l'avanç nacional que hi ha al carrer.
Crec que ha estat un encert extraordinari crear la Casa gran del Catalanisme, on participen i col·laboren sindicats, patronals, entitats i molta gent a títol individual, però hi falta els moviments i partits polítics, des de les CUP o Estat Català i Reagrupament fins a ERC. Això no significa una candidatura unitària, tampoc és un peix gran que es menja un altre de petit, és treballar tots a la una i trobar vies d'enteniment.
Aquesta casa gran, és la que com a conclusió dels seus treballs hauria de preparar la campanya mediàtica de sensibilització de l'electorat i la candidatura unitària que es pot dir SI o Solidaritat, o el que sigui. Fent-ho al revés, amb els lideratges forts de Laporta, Tena i Bertran, falta la base.
El que més costa és el lideratge que arrossegui vots amb el partit que arrossegui vots. Tu vas intentar manar a esquerra i ja veus com et va anar, en Bertran i en Tena també ho podrien probar, però l'èxit és incert. En canvi en Mas ha sabut fer un equipàs, ha guanyat dues vegades les eleccions i ha estat Conseller en Cap i Conseller d'economia, per si no te n'has adonat, és un líder sòlid i ben preparat que segons totes les enquestes guanyarà i aquesta vegada podrà governar.
Si has seguit les seves declaracions i conferències, has de reconeixer que no és un líder immobilista, ha evolucionat i molt, ja ha dit que votarà si a la independència, i ha posat el Dret a Decidir com a màxima prioritat, al mateix nivell que la recuperació econòmica.
La JNC compleix 30 anys, i això vol dir que l'escola de patriotes te en aquests moments un munt de dirigents que han anat integrant les estructures de CDC i que actualment formen un gruix important a la direcció, això garanteix el camí de CiU.
Senyor López Bofill, el seu article és molt tendenciós i és nota que està escrit amb el clar propòsit de posar a l’opinió pública en contra de CIU per a restar-li vots. Confio en la intel·ligència del poble de Catalunya i espero que no caiguin en el parany que es dedueix del seu escrit.
Senyor López Bofill, No entenc com té la barra de dir que Artur Mas i CiU són un obstacle per a la independència. Vostè, o no escolta o no vol entendre les paraules d’Artur Mas que sí que parla clar i català. .El principal obstacle per a la independència són els partits de l’actual Govern, que en 7 anys han fet retrocedir Catalunya en respecte, valors, econòmicament, etc. i han desfet força de les coses bones que s’havien aconseguit amb els governs de Jordi Pujol. Segueix......
Continuació......No es pot construir un gratacels sobre un fonaments aptes per suportar els pes d’un edifici de dues plantes, com estan fent Reagrupament, Solidaritat Catalana i altres, que sense tenir una base sòlida només fan polítiques per als independentiste s, oblidant que hi ha molta gent que no ho és però que tenen dret a vot. I de moment encara són majoria. CIU està construint un edifici amb els fonaments per a suportar un gratacel a prova de terratrèmols. Tal com diu A. Mas, hi ha prioritats, i la principal és la creació de llocs de treball per a reduir l’atur al màxim, única manera d’acabar amb la misèria, la crisi i aconseguir que Catalunya sigui prou potent per assolir la independència sense els risc de fallida i involució..
A Célia Torrent Aparicio: Benvolguda Sra: A vós us pot semblar tendenciós l'article de l'Hèctor Bofill, i respecto la vostra opinió. Tanmateix posa de manifest una veritat com més va, més compartida, que és que els dirigents polítics catalans han perdut tota credibilitat davant del poble, i aquest ja no espera res d'ells. Això inclou CiU en la meva opinió. Vós encara hi creieu? Voteu-los doncs, car és el vostre deure en consciència. Al meu entendre, CiU, si guanya, no ens durà a la plena llibertat ni en quatre ni en quaranta anys. Ens 'encaixarà' a Espanya més bé o més malament, però mai no ens durà a la llibertat; apunti's aquesta profecía meva i, si el temps demostra que m'he equivocat, li prometo demanar deu vegades perdó per aquest escrit. Li garanteixo que res no desitjo més que equivocar-me de mig a mig.
Primer, cal que els nostres politics puguin decidir; després ja decidirem els nostres polítics.
Fins que els nostres politics pugin decidir sobre la nostra economia, les polítiques socials i tinguin capacitat i poder de decisió pel que fa als llocs de treball, és inutil que escollim polítics.
Sota el domini espanyol, ni en Mas, ni en Puigcercós, ni en Montilla, mai podran fer rés per millorar la nostra economia.
És per això que no votaré ni a en Mas, ni a en Puigcercos ni molt menys a representants de partits espanyolistes.
Per molt bons gestors que siguin.
Senzillament, no tenen rés a gestionar.
Benvolguda sra. Cèlia Torrent, és possible i fins i tot m'atreviria a dir que probable que el sr. Artur Mas, i CiU per extensió, fos un bon gestor per a una Catalunya independent però, com bé diu el sr. Josep Alacid, en aquest moment no hi ha res a gestionar. Si el sr. Mas, i CiU per extensió, no diu que vol la independència deu ser perqué no la deu voler o perquè és un covard i té por de perdre l'statu quo actual. En qualsevol dels dos possibles casos no es mereix la confiança dels qui la volem, a la independència. Al manco mentre no l'hàgim aconseguida. Perquè no pugui dir que vaig en contra de CiU li diré que és igualment aplicable a la resta de dirigents i partits polítics covards o hipòcrites , com el sr. Joan Puigcercós o les CUP, per exemple.
De l'euforic "la Cort Internacional de Justicia avala la independencia de Catalunya" dels primers moments (sense haver-se llegit el dictamen) s'ha passat a l'abstracte "la Cort certifica la legitimitat política d'algun procés democràtic i pacífic perquè un poble expressi la seva voluntat de convertir-se en Estat". Les coses estan tornant al seu lloc, es a dir, on estavem. El dictamen -i el poc relleu que li dona Lopez Bofill ho confirma- no ha canviat res.
Sr. Hèctor López, crec que, sense voler menystenir els senyors Alfons López Tena i Uriel Bertran, és molt agosarat dir que són les dues ments més lúcides de la política catalana quan en tenim moltes de ments lúcides.
En el demés moltes gràcies per regalar-nos aquest excel·lent article.
"López Tena i Bertran, les dues ments polítiques més lúcides del país" ... vols dir que no t'has passat una mica? Se m'acudeixen uns quants noms, abans que els seus. El teu nom, per posar un exemple. O molts altres.
Jo, modestament, firmaria aquest article i encara faltan disbarats que no es poden escriure. Fa molts anys que es veu venir tota aquesta m.... i ara treura-la de sobre es prou difícil.
Identificar-me. Si ja esteu registrats, abans d'enviar un comentari us heu d'identificar.
Registrar-me. Per opinar sobre aquesta notícia cal estar registrat.
El Grup Hermes no es responsabilitza dels comentaris fets pels usuaris ni els comparteix perquè enten que són responsabilitat exclusivament seva. Per aquest motiu tots els comentaris es veuran signats amb el nom, els cognoms i la població de llurs autors.
El Grup Hermes es reserva el dret de no publicar els comentaris que no s'ajustin a aquestes normes.
Si té problemes per fer comentaris comprovi les solucions als problemes més habituals a l'apartat corresponent a l'ajuda.