La Catalunya que fa quatre dies molta gent pensava que no podia ser, avui ja és possible. Un milió i mig de persones ho han demostrat. Les estadístiques són concloents: la meitat dels catalans estan a favor de la independència, passa del 63% els que pensen en una Catalunya sobirana, i finalment els ha caigut la bena dels ulls als sindicats i empresaris per fer el pas que calia per a la seva pròpia supervivència, per no deixar-se xuclar la sang i la representació pels seus homònims espanyols, còmplices en l'espoli i la violació dels drets nacionals de Catalunya.

És extraordinari i fascinant el procés del naixement d'una nació lliure, el fet socialment més interclassista i de justícia que hi pugui haver. Molt més fascinant és encara participar-hi, ser-ne subjecte actiu. Al cap i a la fi és una evolució lògica: des de 1714, que amb violència sanguinària per dret de conquesta el regne de Castella ens va ocupar, fins al present mai Espanya no ens ha permès viure amb llibertat o igualtat. Els inconvenients seculars a poc a poc han anat desapareixent: la nostra economia no depèn bàsicament del mercat espanyol; l'Exèrcit espanyol està immers en un context polític democràtic europeu que descarta totalment cops d'Estat. La por de sempre es va superant. Europa acull –ho ha demostrat– la via democràtica dels pobles que volen sortir d'un Estat imposat. Hom ha vist que l'Espanya moderna que ens havien dit, jurat i perjurat, de respecte als nostres drets, és impossible. En l'ADN espanyol no hi ha lloc per a la igualtat entre pobles, cultures i nacions.

Fa gràcia, per no dir pena, el respecte que els mereixen les seves pròpies lleis. Davant la incontestable manifestació del poble català, ara resulta que tot es pot arreglar. I no, això no és així, això és fer trampa. En el país que somiem, la llei serà sagrada, evolucionarà com els temps, però no serà mai una excusa per mentir a ningú o per enganyar o confondre. La Catalunya possible que va esmicolar el 1936 la fúria infernal de militars colpistes o totalitaris de tot signe –enduent-se les bases culturals àmplies, populars, internacionals i cosmopolites que tan bé ha estudiat Quim Torra a Viatge imaginari a una Catalunya impossible– ha renascut a poc a poc amb la democràcia. La nostra arma invencible, la lliure voluntat d'un poble.

L'Espanya plural és impossible. És antitètica en la seva formació i conformació. Hauria d'acceptar el tu a tu amb nosaltres, hauria de penedir-se de tot el mal irreparable en vides i béns que ha malmès, hauria de reconèixer el dret als nostres diners i fer marxa enrere en l'espoli fiscal, hauria de deixar-nos participar de les decisions de la Seguretat Social i dels fons de l'Estat. En cultura només podria redimir-se si demanés perdó pel latent procés de constant intent de genocidi cultural, des d'èpoques més grolleres a altres més sinuoses. I així, in aeternum, des de la igualtat lingüística en tots els mitjans de comunicació públics i privats, ràdios i TVs, tot passant pel dret a tenir seleccions esportives pròpies fins a suprimir Ministeris i delegacions acceptant que l'administració catalana és l'Estat a Catalunya.

Per la seva visió del món, això seria negar el ser d'Espanya,que no admet el sentit més profund de l'esperit democràtic, la lliure determinació dels pobles i la seva gent. El camí a seguir avui no és gens fàcil; el partit que perdi la centralitat política es quedarà fora de la direcció col·legiada vers el futur. Acotat el límit de demandes del PSC al que diu el PSOE –d'aquí l'encert de l'anàlisi d'en Jordi Barbeta El PSC ha passat d'avantguarda a quinta columna–, tot quedarà en les decisions que adoptin CiU, ERC, IC i els votants de tot color i opció, també els dels socialistes i populars, que davant un procés gradual d'emancipació nacional poden canviar de vot i opció. Tot és obert, l'objectiu de la llibertat ens durà per camins nous, però és segur que cada cop i de forma creixent més i més ànimes se sumaran a fer realitat la Catalunya possible.