Ahir encara podia veure, via balconada veïna, un entrepà de banderes que en les últimes setmanes ha estat força estès. L'editor Ernest Folch piulava fa uns dies a la xarxa: “Algú parlarà de la guerra de banderes als balcons de Barcelona o també farem veure que no ho veiem?”. Som-hi. Primer pis, estelada blava, segon i tercer pis, banderes espanyoles, quart pis, estelada vermella. Hi ha hagut guerra freda de banderes, sí. Però això enllà, dubto que molts dels qui pengen estelades al seu balcó o dels qui les duien a la manifestació del 10-J coneguin del tot el sentit de dur-ne una amb estel vermell o amb fons blau. I hi és.

Roig i blau. Dos mons. Com de costum, el vermell s'identifica més amb l'esquerra, i el blau amb la dreta, o en aquest cas, amb la resta. Vermell, energia, fortalesa, passió. Blau, lleialtat, confiança, ordre. Hi havia un bon equilibri, espontani, d'un i altre color en les estelades del 10-J. Però amb aquests conceptes s'hi juga molt en comunicació política, i mai de forma casual.

Van veure dijous la celebració dels deu anys de ZP al capdavant del PSOE? Tot vermell, amb complement blanc. A terra, davant el faristol, “10 ZP” escrit sobre fons ben vermell, a l'estil de les samarretes que es pengen als estadis en homenatge. La roja intravenosa, i ni rastre del blau amb què tradicionalment el PSOE acompanya també generosament la seva escenografia quan governa. Era dia d'essències socialistes. De projectar que combaten amb energia la poca confiança que el govern del PSOE desperta.