U S'acaba el curs polític. Nota: suspens general. El Constitucional ha esguerrat l'Estatut. La política catalana no ha sabut respondre-hi amb prou contundència. La unitat catalanista ha estat precària a Catalunya i vergonyosa a Madrid. Entre uns i altres han donat als partits estatals la treva que desitjaven. Per acabar-ho d'adobar el Ministeri de Foment ha retallat inversions cabdals a les infraestructures del país. En les matèries troncals, doncs, la política catalana haurà de passar repesques.

DOS. La repesca serà dura. El poble català està fart de defensar principis obvis, de polítiques d'aparador, dels dirigents, de promeses incomplertes, d'incoherències partidistes, de copets a l'esquena, de perdre temps, de donar treves als adversaris, de mirar de reüll els reptes del futur. La història diu que les treves amb Madrid quasi sempre acaben contrariant els interessos de Catalunya. La història diu que la via pedagògica estil Campalans no es suficient. La història mostra que la política catalana no ha assumit encara el principi de Valentí Almirall: l'Estat no respectarà els interessos dels catalans si Catalunya no té partits independents i forts. La història ho diu: la única pedagogia possible cap els partits estatals es la convicció, la coherència i la unitat.

TRES. El president Montilla s'ha referit als danys morals que Catalunya està rebent de l'Estat; ha reclamat gestos per recuperar la confiança. Però gestos sense contingut no ens acontentaran. Volem respecte, realitats i continuïtats. Personalment penso que els danys morals són importants, però encara més ho són els patrimonials. Som una nació i ens volem autogovernar. Ho farem, diguin el que diguin el Constitucional i la classe política espanyola. Però ara no ens estem governant en plenitud, quan més ho necessiten; no disposem d'un Estat prou eficient quan més ens cal, no estem encarant els complexos reptes de futur que coneixem. No paga la pena dedicar-nos a la improductiva feina de llepar-nos ferides morals. La desfeta de l'Estatut no és només un problema moral, és sobretot un problema de futur. Tenim poques eines per desplegar l'autogovern, per intentar ser eficients, creatius i intel·ligents. Aquest és el problema real de Catalunya. La unitat dels partits és una qüestió de necessitat, de supervivència. La substitució de l'Estatut per un procés de rescat sense agenda serà una versió ingrata del vell peix al cove.

QUATRE. És imprescindible que els partits catalanistes entenguin que sense una unitat bàsica –catalanista– a l'entorn d'un projecte polític nacional, gradual i autònom, no sols no avançarem, sinó que retrocedirem. Espanya té el poder de l'Estat, de la caixa de tots i del butlletí oficial. I, a més, amb les coses catalanes són coherents. Van dir que passarien el ribot pel text que va sortir de Catalunya i l'hi han passat. Ara donaran peixet i proposaran treves fins que creguin haver desconcertat, avorrit i vençut del tot la societat catalana.

CINC. S'acaba la legislatura i a Catalunya s'ha d'obrir necessàriament un temps nou. La societat catalana haurà d'aprendre a treballar d'una manera diferent. Haurà d'aprendre a aprofitar els espais de sobirania econòmica i cultural que té, haurà de lluitar en totes les escletxes que sigui capaç de trobar en l'Estat i sobretot haurà d'aprendre a desplegar un projecte propi àmpliament recolzat que vagi més enllà de la lògica partidista i estreta dels actuals partits polítics. La societat catalana ha de renovar el seu propi projecte i ha de ser infinitament més exigent amb l'Estat, i també amb si mateixa.