Per qüestions professionals, he col·laborat activament en la redacció de guies de bones pràctiques de diferents organitzacions. Darrerament, observo que moltes entitats del món empresarial i polític, però també de l'anomenat tercer sector, senten el desig d'editar guies de bones pràctiques orientades, especialment, als professionals que hi col·laboren.

Com el seu nom indica, la finalitat d'un document d'aquesta naturalesa és millorar els processos d'intervenció i d'atenció i sobretot la credibilitat de l'organització. No cal dir que sóc partidari d'aquest tipus d'instruments, ja que penso que poden delimitar nítidament els criteris i principis que han de guiar la pràctica professional i poden contribuir, enormement, a millorar les organitzacions i a fer realitat el somni de l'excel·lència. Lamentablement, des de la universitat, no sempre garantim la competència ètica dels futurs professionals i, en ocasions, ni tan sols la competència científica i tècnica que desitjaríem.

Hi ha, però, elements que m'inquieten d'aquesta moda emergent de les guies de bones pràctiques. Tot plegat pot ser un símptoma de manca d'ètica. Segons com, poden ser eines de pura cosmètica, instruments per polir la façana de la institució, però no per implementar, vertaderament, canvis que facin millorar l'activitat que hi té lloc, ja sigui educar, cuidar, administrar o curar. Poden ser pura cosmètica si no s'auditen èticament les organitzacions, si no s'avalua el reconeixement dels drets de l'usuari i de les seves famílies, dels professionals i dels voluntaris que hi actuen. Una guia de bones pràctiques es converteix en material cosmètic quan, un cop feta i curosament editada, es deixa morir lentament en una prestatgeria.

Una guia de bones pràctiques, en canvi, és eficient i operativa quan ha estat elaborada de manera dialogada, inductiva, quan ha estat pactada per tots els actors que fan possible la marxa d'una organització, quan se la senten seva i formulen criteris i valors que no són ni minimalistes ni maximalistes. No tot està permès en la vida professional; no és legítim el relativisme per les conseqüències negatives que comporta, especialment per als més desprotegits i vulnerables.

Ens calen guies de bones pràctiques per millorar l'atenció a l'usuari, però el procés, com es realitzen, compta molt, perquè el mateix procés és ja edificant, atès que obliga a reflexionar sobre els límits, el camp de joc i les regles que cal aplicar. Una guia de bones pràctiques no ens salva, òbviament, de la barbàrie, de la corrupció, del maltractament o de l'abús. Sempre pot haver-hi en el si d'una organització empresarial, d'una ONG o bé d'un partit polític, transgressors i cràpules.

No garanteix, òbviament, l'excel·lència, però plasma uns drets consensuats, l'ètica mínima que ha de regular la vida de l'organització i deixa constància d'una frontera que en cap cas no es pot creuar. La crisi de credibilitat i de confiança que pateixen moltes organitzacions polítiques, socials, econòmiques, culturals i educatives no es cura, ni es neteja de cop. Tampoc cal esperar que una guia de bones pràctiques asseguri reduir la corrupció a zero, però és un instrument que expressa sensibilitat i, en la mesura en què es tradueixi en la pràctica, es genera, de nou, confiança en el sector i es recupera la credibilitat en cas d'haver-la perduda.