AEspanya deuen estar realment molt preocupats pel futur del seu projecte d'imperialisme nacional quan han d'enviar tot un rei convalescent a Galícia a encomanar-se a sant Jaume apòstol per tal que els faci bo prop de l'Altíssim i els doni un cop de mà. No sé si el Tribunal Constitucional trobarà de dreta llei que el cap d'un estat aconfessional no en tingui prou amb l'ajut de l'article 8.1 de la Carta Magna espanyola –aquell que diu que l'exèrcit ha de garantir la integritat territorial–, i que ara també demani que enviïn... no sé, potser un estol d'arcàngels amb espasa de foc per aturar la decisió d'un parlament elegit democràticament. Particularment, si jo fos un bisbe català, hauria presentat un recurs d'empara al Ministeri Fiscal –i una reclamació al Defensor del Pueblo– per conflicte de competències entre sant Jaume d'una banda, i sant Jordi i la Moreneta de l'altra.

Però és difícil que els nostres bisbes –i dic “nostres” amb moltes reserves– reaccionin de cap manera a la flagrant intromissió monàrquica sobre afers tan delicats com el respecte a la integritat territorial en les advocacions al santoral. Els bisbes que actualment pasturen Catalunya estan realment afligits i molt ocupats, al contrari dels nostres polítics, en “allò que no interessa –o interessa poquet– la gent”. En aquest cas, la fe catòlica. És a dir, viuen alarmats per una cosa tan “actual” com el laïcisme i per la secularització de la societat catalana que fa recular la fe catòlica de l'espai públic. Em perdonaran si a vigílies de començar vacances no faig l'esforç de buscar cartes pastorals de bisbes catalans, des de començaments de segle XX fins ara, en què clamin contra el laïcisme, per demostrar fins a quin punt el seu problema no en té res, d'actual. No farien mal els senyors bisbes de rellegir els seus antecessors en el càrrec per descobrir si el principal problema de la seva argumentació no és que avorreix de tan repetida. Precisament, mentre algun d'ells encara parla de “l'eclipsi de Déu” a la cultura actual, tots els analistes viuen astorats pel renéixer mundial del fet religiós; les universitats hi dediquen els seus millors experts; les administracions públiques se n'ocupen com mai no ho havien fet i els debats més calents a la premsa parlen de conflictes d'origen religiós. Alerta que, més que no pas un problema d'evangelització del món secularitzat, la reculada de la fe catòlica no tingui a veure amb la mena de lideratge pastoral que exerceixen!

No és estrany que, en aquestes circumstàncies, quan centenars de milers de catalans surten al carrer per defensar la dignitat nacional, els bisbes d'aquí es quedin sense veu i hagin de recórrer a l'arnat “Arrels cristianes de Catalunya” de 1985. Aquell document de fa més de vint-i-cinc anys i que algun bon coneixedor de ses eminències diu que ara no serien capaços d'aprovar, respon a un altre moment i sobretot a uns altres autors que tots els catòlics enyorem. Comença a ser urgent que algú estudiï la història de l'Església institucional d'aquests darrers quinze o vint anys i de l'èxit de la conspiració toledana per ocupar-ne el poder, inclosos els plans per al futur immediat. I de passada, que interpreti el silenci còmplice dels que no en formen part.

Però mentre el Rei s'encomana a tots els sants per les conseqüències de l'actuació destralera del Tribunal Constitucional, una oportuna ILP –llavors direm que no tenim Déu de part nostra!– ha portat la prohibició de les corrides de toros al nostre Parlament. No m'apassiona un debat, més enllà de molestar-me i procurar evitar veure l'horror de l'acarnissament contra aquelles bèsties, perquè no acabo d'entendre ben bé això de la dignitat i els sentiments dels animals. Les ciències socials estan obsessionades a relativitzar tota mena d'antropocentrisme i, no cal dir-ho, d'androcentrisme, i després quedem atrapats en aquesta ridícula antropomorfització dels animals que duu tanta gent a maleducar les bèsties aviciant-les tant o més que els propis fills, que ja és dir.

Ara bé, la discussió sobre si es “polititzava” la votació o sobre si prenia un caràcter “identitari” ha assenyalat el grau de màxima exacerbació confusionària que en aquests moments llasta la política catalana. El joc de paradoxes ha arribat a donar tantes voltes que pot provocar nàusees a l'observador més fred. I l'abús del terme “identitari” per fer-li dir el que no significa, no sé pas si permetrà tornar-lo a fer servir mai més d'una manera rigorosa: ¿per què en diem “identitari” si parlem de “patriòtic”? I, ¿és que les ideologies que parlen de dignitats dels animals no donen compte d'un altre tipus de confrontacions identitàries no patriòtiques? Observeu un cas tan patològic com el del PP, que ha convertit la defensa dels animals en un afer antipatriòtic per llavors, sense immutar-se, denunciar-ne la politització atribuint-li un interès prioritari quan fa just quatre dies recriminava al govern que perdés el temps en lleis d'ordenació territorial i no s'ocupés del que preocupava la gent (és clar, la crisi i l'atur, qüestions, d'altra banda, de les quals només podria ocupar-se si fóssim independents). Això sí que és un embarbussament mental per sotmetre la política catalana a una prova d'estrès pitjor que l'aplicada al sistema financer!