Un bon mal Adverbi o prefix?

Dels prefixos negatius (a-, des-, dis-, in-, no-, etc.) avui vull posar en valor –com es diu ara– el prefix mal-, poc productiu però molt gustós. Malcreient té un dring més català que desobedient, però vol dir el mateix. En canvi, malagradós afina més que desagradable: vol dir esquerp i aspre. Si diem malgirbat, ens ve al cap algú amb la camisa mig enfora. I malastruc ens permet evitar el lleig castellanisme gafe. Malgrat tot, mal- va de baixa, i de tan poc ús se'ns rovella. Un blog d'internet parla del “malaurat Gabriel Ferrater”. El genial poeta reusenc tenia un munt de problemes i potser va ser malaurat, però d'algú que desapareix prematurament, quan encara té molt a dir, en català sempre n'hem dit malaguanyat. I, si no vigilem, aviat ho podrem dir del prefix mal-.

Als diccionaris hi trobem malparlat o malpensat però no maleducat i algú pot pensar que hem d'escriure sempre mal educat. Però els processos de lexicalització, els que fan que dos o més mots acabin sent-ne un de sol, són subtils, graduals i força arbitraris. El DIEC entra benparlat però no benpensat, i jo tampoc escriuria mai beneducat. Són, però, mots ben formats, un potencial en reserva que en el futur pot ser explotat per qualsevol creador de llengua i esdevenir ús general. És el que ja ha passat amb maleducat, que mereix, per tant, entrar al diccionari.