Aprincipis del segle XX, les situacions social i política de Catalunya eren molt semblants a la realitat que ha posat al descobert virtualment la bàrbara sentència del desacreditat Tribunal Constitucional als inicis del segle XXI, destrossant el segon Estatut de Catalunya de la transició democràtica. Els catalans no tenien aleshores entitat reconeguda; eren uns altres espanyols dins l'Estat, com murcians, salmantins o andalusos i formaven part dels dos partits estatals, el monàrquic o el republicà. Però en aquell moment els espanyols ja en tenien el nas ple, dels “espais catalans propis”, que havien anat creant-se i apareixent, a la quieta, per aquí i per allà. I… sense previ avís, la policia entrà en els despatxos de la revista Cu-cut maltractant a consciència les oficines, els armaris, les portes; cremant libres, taules i cadires; convertint-ho tot en cendres.

el ‘sentiment de la Renaixença' mobilitzà aleshores la població catalana indignada, i es va crear la Solidaritat Catalana que dirigien en Josep Roca i Roca, el carlí Josep Junyent i el regionalista Francesc Cabó. Aquest moviment unitari i espontani era una barreja de punts de vista diversos i fins i tot contraris i contradictoris; anava des dels carlins fins a una important part de republicans; era una massa amorfa, com ha passat en la gran manifestació de rebuig de la sentència contra l'Estatut del dia 10 de juliol. Què fer l'endemà d'aquell aiguabarreig unitari? Els tres personatges citats intentaren mantenir l'equilibri inestable d'aquella unitat esperançadora.

Doncs el fet de trobar-se units tants catalans diferents reforçà tots els membres que en formaven part, i en va néixer la iniciativa de presentar una candidatura única a les eleccions provincials i generals del 1907, que votà tothom, buscant un “espai polític propi català”, que havia de servir per negociar amb força la transformació de l'Estat centralista i aconseguir l'hegemonia política de la burgesia catalana. El dia 21 d'abril de 1907 el candidats solidaris triomfaren i arrasaren arreu de Catalunya. Als espanyols se'ls gelà el cervell i el cor, davant aquella realitat política catalana. Un fenomen que no havien ni ensumat! Quedaren desbordats! La presència política d'uns diputats catalans en el cor mateix del Parlament de Madrid causà estupor. S'havia trencat l' alternança dels dos partits espanyols! D'aquí en va néixer ERC impulsada per Francesc Macià, l' expulsió de la monarquia d'Alfons XIII, la creació de la República i la recuperació de la Generalitat.

Han passat cent anys. Som al mes de juliol de 2010, i un tribunal podrit per dins anomenat Constitucional, emet una sentència que provoca també una indignació colossal a totes les capes de la societat catalana –al marge dels partits– i una associació civil, Òmnium Cultural, surt amb una pancarta amb el lema Som una nació. Nosaltres decidim!, que desborda l'objectiu del molt honorable president de la Generalitat, el Sr. Montilla, que com a federalista pretenia encapçalar la manifestació de protesta reivindicant l'Estatut rebregat i fet un nyap, quan la majoria, amb estelades presents arreu i amb crits d'“Independència”, donava per acabada la Catalunya estatutària. Es tractava d'iniciar un camí sense retorn cap a la consecució d'un Estat català dins la Unió Europea.

I demà Què? Es preguntaven la massa dels periodistes! Doncs el que ja s'havia preparat i dit, repetidament, sense que molts ho volguessin escoltar: en les eleccions autonòmiques que estan al caure, hi haurà els partits de sempre i una novetat: una coalició i llista única de tots els independentistes per obra i gràcia d'un personatge d'excepció com Joan Laporta, que més que líder farà la funció de catalitzador, i la seva sola presència activa farà possible que els partits independentistes com Força Catalunya de Santiago Espot, els 10.000.cat del professor Enric Canela i un munt de tertúlies sobiranistes i reunions més informals, com les plataformes del Dret a Decidir, s'avinguin a formar coalició. Fins i tot el senyor Carretero, que inicialment es negava a negociar aquesta via. El sentit comú s'ha instal·lat en la proposta del partit de Joan Laporta Democràcia Catalana, com féu Francesc Macià al fundar ERC.

Tot el territori català estarà inclòs en l'única coalició independentista que arrossegarà molts vots que s'haurien quedat a casa per la rigidesa d'alguna formació i que ara s'ha humanitzat per l'efecte catalitzador d'un personatge com Joan Laporta, l'ombra del qual estarà present com a líder que recull molt més que el milió i mig de vots de la manifestació més impressionant que s'ha fet mai a Catalunya i que ha traspassat totes les fronteres. Els polítics, que busquin tàctiques i estratègies, que és el que saben fer. Res més. El que toquen ho malmeten en aquestes ocasions solemnes de canvi de rasant. La feina de recollir el vot independentista de la gran manifestació del dissabte dia 10, la farà la societat civil soleta, i més eficaçment. Com passà en el cas de la Solidaritat Catalana de l'any 1907.