“El que passa és que socialista del PSOE es molt difícil ser-ho quan s'és català”. La frase anterior no és meva, sinó de Josep Pallach, líder socialista mort l'any 1977 quan tot estava per fer i tot era possible. Passats els anys, moltes coses continuen per fer i es va veient que no pas tot és possible, ep, excepte ser socialista català i del PSOE, que no només no és difícil com en temps de Pallach sinó que és el més normal. Sí, sí, d'acord, a una bona colla de catalans ens agradaria que a can pessacé defensessin els interessos de Catalunya per davant de tot. I que tinguessin grup propi a Madrid. I que el PSOE fos només soci preferent i no pas la casa gran. Però no ens equivoquéssim pas: això ens agradaria molt sobretot als que no hem votat mai el PSC. Ara bé, fent un exercici de sinceritat, l'última cosa que personalment recomanaria als manaies del PSC és que es deixessin influenciar pels cants de sirena que els arriben de cercles poc o gens identificats amb el seu segment sociològic, ideològic i votològic. Ni cas.

Aquests dies hem pogut comprovar que destacats dirigents del partit han mostrat símptomes de debilitat estratègica, potser espantats per la manifestació del 10-J, potser espaordits davant la possibilitat d'una important davallada electoral. Menys cas, encara. Ha arribat el moment d'encarar el futur amb valentia i fermesa. I això no vol dir pas barallar-se per la centralitat política a Catalunya. La centralitat al nostre país passa pel catalanisme, i en aquest terreny hi ha molta competència, molt pocs vots a espigolar i un risc altíssim (com s'està veient) de perdre bona part de la gran veta lligada, indubtablement, a la força del PSOE. Són faves comptades. El PSC ha fracassat volent ocupar la centralitat catalanista. Però l'esperen dies de glòria si assumeix que la centralitat de l'espanyolisme a Catalunya no li pot arrabassar ningú. Aquí sí que hi té una mina. A veure si la senyora Chacón ve un dia a Nicaragua (carrer) i els ho explica bé. Tot i que jo diria que ja ho saben perfectament.