Fa uns dies vaig llegir al diari Liberation que se sospita que Jean-Paul Belmondo, 77 anys amb el costat dret mig paralitzat a causa d'un atac cardiovascular al 2001, pot ser víctima d'un abús de feblesa per part de la seva actual companya, Barbara Gandolfi, una playmate belga de 35 anys. No és un rumor de premsa sensacionalista. La policia belga investiga els comptes de Frédéric Vanderwilt, excompany de Gandolfi amb la qual hi continua compartint negocis, com ara boites de streaptease i clubs nocturns. La societat Vanderwilt-Gandolfi és sospitosa de blanquejar diners i el mateix Belmondo ha estat interrogat a propòsit de compres immobiliàries i el préstec de diners en efectiu a la jove. També li han fet sentir compromeses converses telefòniques de Gandolfi, però ell ha cregut la versió d'ella (o potser no, però tant li fa) i, a través del seu advocat, ha comunicat que està bé del cap i que passa unes meravelloses vacances al Midi. Em diuen que sempre parlo de pel·lícules, però no he pogut deixar de pensar en La sirena del Mississipí, dirigida per François Truffaut amb Belmondo i Catherine Deneuve. Això perquè la Deneuve l'enganya, però en Belmondo n'està enamorat perdut. El cas és que ella, embolicada amb un proxeneta sense escrúpols, es fa passar per una dona amb la qual Belmondo, resident en una illa colonial francesa, s'hi ha compromès en matrimoni per correspondència. Quan l'home descobreix l'engany, ella ha desaparegut deixant-li el compte corrent buit. Quan la localitza, és incapaç de venjar-se: el seu amor fou és més fort que la mentida, la traïció, els diners i la mort. En fi, no sé si la realitat imita al cinema, però em sembla que, si ho fa, és de manera barroera. Potser m'equivoco, però el cas fa mala pinta. A més, el Belmondo del film té pocs anys més que la sirena, que n'acaba enamorada i sabent que l'amor és joia, però també sofriment. O a l'inrevés. I no voldria frivolitzar sobre l'assumpte. Només pel que fa a França hi ha hagut en un any 615 condemnes per abús de feblesa.