Després de la manifestació del 10-J, alguns deien que els partits havien entès el missatge i que res no tornaria a ser igual. Doncs ja ho vau veure; van entendre tan bé el missatge que gairebé l'endemà mateix van posar punt final, des de la mesa del Parlament, a tota possibilitat de sotmetre a referèndum la IP sobre la independència de Catalunya. Un cop més, els nostres polítics tornaven a posar de manifest que, quan han de triar, sempre es posen al costat de la legalitat espanyola. Fets com aquest evidencien que Reagrupament l'encertava de ple quan, en el moment del seu naixement, insistia a dir que en aquest país la mancança no era al carrer, en la societat civil, que ja fa temps que respon bé, la mancança era, i és, a les institucions, al Parlament. Reagrupament també tenia i té raó en una altra cosa: la manera més ràpida per accedir a la sobirania és la declaració unilateral d'independència, un procés que ara ha avalat la Cort Internacional de Justícia en el cas de Kosova. I Rcat també l'encerta en un tercer punt: la millor política social que es pot fer des de Catalunya és independitzar-nos d'Espanya. I ho ha tornat a deixar clar el ministre de Foment, José Blanco, quan ha deixat empantanegades obres de vital importància per al desenvolupament econòmic del nostre país.
Els encerts de Reagrupament fan que cada cop més sectors assumeixin el nostre discurs, i això és molt positiu però també ens planteja nous reptes. Alguns que fins fa poc encara buscaven l'encaix de Catalunya a Espanya i d'altres que ens menyspreaven quan defensàvem la via de la proclamació unilateral d'independència des del Parlament, ara assumeixen el nostre discurs com si hagués estat el seu de tota la vida. M'explicaré. Ara es parla molt d'unitat, de la necessitat que a la tardor hi hagi una sola candidatura independentista. Hi estic d'acord. Ara bé, cal recordar que Reagrupament ja és l'expressió d'un procés d'unitat independentista, ja que més de dues terceres parts dels seus associats (3.500) no havien militat mai enlloc i la tercera part restant té múltiples procedències.
Tampoc no es pot bastir la unitat a través de l'aparició sobtada a tres mesos de les eleccions d'una nova força, basada en tres cares conegudes, que tot el que tenen en el seu actiu, a part del seu mediatisme, és la fotocòpia del programa de Reagrupament, una foto d'una setantena de persones en unes escales, uns pocs actes de presentació i uns quants milers de suposats simpatitzants fets via internet a l'estil dels amics del Facebook. Amb aquest bagatge tan escàs i dins de la improvisació més absoluta, algú es pot creure que es puguin atorgar el dret a exigir als altres que es dissolguin i s'hi apuntin individualment? I a més quan aquests altres, com en el nostre cas, han realitzat tres assemblees multitudinàries, han redactat un programa en què van participar més de 600 associats, han fet una proposta de Constitució de Catalunya, han aprovat unes llistes per participar en les properes eleccions, han elaborat un full de ruta al qual el temps dóna la raó i han muntat multitud d'actes arreu del territori, en els quals l'assistència sempre ha superat la d'aquells que ara prediuen que ens haurem de dissoldre a conseqüència de la seva opa hostil? No fem riure.
Joan Carretero va proposar el 31 de juliol una oferta de gran coalició independentista perquè, en uns comicis en què ens hi jugarem molt, tots els que volem trencar amb Espanya ens puguem presentar en una sola candidatura, en la qual hi hagi un full de ruta clar del que s'haurà de fer l'endemà de les eleccions: no participar en el sistema, formar una majoria parlamentària que faci possible la declaració unilateral d'independència i convertir l'ara comunitat autònoma de Catalunya en un nou estat d'Europa. Aquest és el camí.
(*) Reagrupament Independentista
Comentaris
Sr. Bonaventura, l'engany no ajuda l'independentis me. La Cort Internacional de Justicia no ha avalat cap "proces" per a accedir a la soberania, sino un acte concret: la declaracio unilateral. Advertint, pero, que "un acte concret com es una declaracio unilateral no necessariament constitueix l'exercici del dret conferit per la propia declaracio" (punt 56 del Dictamen). Es a dir, la conseqüencia d'una declaracio unilateral no sempre es la independencia (sino que depen de si "el dret internacional a la autodeterminaci o confereix a una part de la poblacio d'un estat existent el dret a una part d'aquest estat i, si es aixi, en quines circumstancies"). El convido a demostrar que estic equivocat.
Un article excel·lent, no té sentit que uns senyors que volen muntar un partit fa tres setmanes exigeixin a Reagrupament que es desfaci per a entrar no se sap a on ni amb quines garanties ni amb quina estructura ni amb quins suports ni amb quants militants.
En quant a la sentència del Tribunal internacional de Justícia, no podria ser més clar:
80 “Thus, the scope of the principle of territorial integrity is confined to the spehere of relations between states” Que vol dir que el principi d'integritat territorial només s'aplica a les relacions entre estats
81 “…no general prohibition against unilateral declarations of independence may be inferred…” En general, no es pot inferircap prohibició contra les declaracions unilaterals d'independència
styl
Albert Marti (Barcelona), ningu diu que el principi d'integritat territorial sigui d'aplicacio en el cas de secessio de Catalunya, ni ningu posa en dubte la legalitat de les declaracions unilaterals. No entenc que ha volgut dir amb aquestes cites del Dictamen.
Toni, No cal cap procés per "arribar" a la sobinaria. La sobirania de Catalunya resideix en els catalans, només l'hem d'exercir.
Davant d'una decisió democràtica la comunitat internacional només té una sortida, reconèixer-la. Em pots citar alguna declaració d'independència que no hagi estat reconeguda finalment?
Mentrestant jo et puc citar unes quantes que sí han estat reconegudes. De fet independitzar-s e d'Espanya és una qüestió força rutinària, aquest any se celebra el 200 aniversari de la independència d'uns quants estats americans com Mèxic. Quina millor manera per a celebrar-ho que declarar la nostra aquest mateix any?
Albert Marti (Barcelona), doncs... no cal anar molt lluny per a trobar "declaracions d'independencia que no hagin estat reconegudes finalment": la de Pau Claris (1641), la de Baldomer Lostau (1873), la de Francesc Macia (1931) o la de Lluis Companys (1934). Totes a casa.
b) Si que hi ha un proces per a la secessio: "Les Nacions Unides no tanquen la porta (a nous estats). No obstant aixo, si cada grup etnic, religios o lingüistic pretengues formar un Estat, no hi hauria cap limit a la fragmentacio, i la pau, la seguretat i el benestar economic per a tots encara serien mes dificils d'aconseguir" (ONU, Agenda per la pau, art. 17). Pero cal "un acord lliure (negociacio) entre les parts" (ONU, Recomanacio sobre el dret a l'autodetermina cio, punt 6).
i c) Si hem de fer cas del Dictamen del Quebec, el proces democratic es el següent: 1. Referendum per a demanar autoritzacio al poble per a negociar la possible independencia. 2. Negociacions entre les parts. 3. Coneixent els acords de la negociacio (es a dir, el cost -no nomes economic- de la independencia), un segon referendum, ara si de independencia si o no. El que no pot ser es que, com que 'Espanya no voldra negociar', ens saltem el proces democratic. Si cal, s'ha d'aconseguir que Espanya s'avingui a negociar. Es complicat, pero pot aconseguir-se.
La independència mai no ens la donaran els espanyols, la independència es declara, la llibertat no te la donen es pren.
Negociar? Un cop haguem declarat la independència ja negociarem de tu a tu amb Espanya qui es queda els actius i passius. Abans no es pot negociar res.
En quant a les declaracions d'independència, evidentment no ajuda que els españols són els nostres veïns i sempre han utilitzat la força per a imposar-se. Com que avui dia no ens poden tornar a envair per les armes tenim el deure històric d'aprofitar la cojuntura per a aconseguir finalment la independència.
Els teus arguments són erronis ja que la majoria dels països del món han arribat a la seva independència de forma unilateral, per exemple els estats americans o els països exsoviètics i una vegada la situació és estable finalmente sempre s'ha acabat reconeixent els nous estats.
Si coneixes la nostra història sabràs que és completament impossible pactar la independència amb Espanya.
Albert Marti (Barcelona), si la llibertat es pren... com es que els països exsovietics que posa d'exemple, no se la van prendre abans? No sera que a mes de voler hi ha d'haver les circumstancies adeqüades (en aquest cas la desfeta de la URSS)? Es cert que "que la majoria dels països del món han arribat a la seva independència de forma unilateral", pero sempre, sempre, hi veura una circumstancia (un detonant) que ho facilita (la desfeta de la URSS o les mesures de descolonitzacio, com exemple). Com eslogan, aixo de que la llibertat es pren esta be, pero suggereixo no creure-s'ho. La realitat (sobretot internacional) es mes complexe.
b) Si es declara unilateralment la independencia no hi haura negociacio (almeys per a la secessio). Ja li he posat exemples. I aixo que, en aquelles epoques, la comunitat internacional no estava organitzada com ara, ni hi havia, practicament, legislacio internacional. Ara, oficialment, la UE es rentaria les mans (assumpte intern d'Espanya) pero pressionaria l'Estat per a arreglar el problema... i no precisament concedint la independencia. Quins països ens recolzarien?... o aixo ja ho pensarem despres? Resistiriem la pressio dels EUA o de la UE? Pero si no resistim ni la pressio d'Espanya!
i c) El Dictamen del Quebec ho deixa clar: si el Quebec, en un referendum clar i amb una pregunta clara vota la secessio, el govern del Canada estara obligat a negociar. Si no ho fa, la comunitat internacional podria posar-se de part del Quebec. Igualment, si les exigencies del Quebec en la negociacio fossin desmesurades, la comunitat internacional podria posar-se de part del Canada. La unica manera de tenir alguna opcio es el proces escrupulosament democratic que li he exposat abans. Per cert, observi que ningu ha discutit (ni voste) la meva primera intervencio dubtant de l'exit d'una declaracio unilateral.
El problema és que Espanya no és Canadà per tant tot això que s'aplica al Quebec no es pot aplicar al nostre cas, on ja ha quedat clar que Espanya no permetrà mai un referèndum d'independència, a la sentència de l'estatut et remeto.
Finalment, la comunitat internacional, per molt que alguns països no els convingui, no podrà negar a Catalunya el reconeixement si la declaració d'independència és rigorosament democràtica. Per posar dos exemples, a Escòcia i a Flandes s'han iniciat processos d'independència i ningú qüestiona el seu dret a fer-ho és el que democràticament es decideix.
Toni, el procés del Quebec desmenteix tota la teva argumentació. Primer, el Parlament convoca un referèndum. Després es fa un referèndum. I després la negociació amb Espanya. Tot això, excepte la tercera part, es pot fer unilateralment.
I t'oblides de que el TC del Quebec també va dir que si l'estat no volia negociar, llavors el Quebec podia escindir-se unilateralment. No només que la comunitat internacional li donés suport, sinó que tindria dret a fer-ho.
Per tant, si Espanya no permet el referèndum o si Espanya no negocia de bona fe, Catalunya pot declarar unilateralment la independència i formar un estat independent. I no hi ha res al dret internacional en contra d'aquesta declaració. I sí, com sempre, com en totes les creacions de nous estats, aquest estat podria ser reconegut o no per la comunitat internacional. Però en un procés escrupulosament democràtic com el descrit, no hi ha gaire motius per pensar que Catalunya no ho fora, per molt que Es
Però en un procés escrupulosament democràtic com el descrit, no hi ha gaire motius per pensar que Catalunya no ho fora, per molt que Espanya s'hi posi en contra.
Per cert, cal un desconeixement radical de la política espanyola o una ingenuïtat pasmosa per pensar que Espanya ni tan sols acceptaria el referèndum inicial. I amb això ja és segur que es posaria en contra a la comunitat internacional, donat que és Espanya qui es nega a seguir un procés perfectament democràtic com el del Quebec. És Espanya qui nega el camí democràtic, és Espanya qui permet la declaració unilateral feta pel Parlament com a eina per arribar més directament a la independència.
Identificar-me. Si ja esteu registrats, abans d'enviar un comentari us heu d'identificar.
Registrar-me. Per opinar sobre aquesta notícia cal estar registrat.
El Grup Hermes no es responsabilitza dels comentaris fets pels usuaris ni els comparteix perquè enten que són responsabilitat exclusivament seva. Per aquest motiu tots els comentaris es veuran signats amb el nom, els cognoms i la població de llurs autors.
El Grup Hermes es reserva el dret de no publicar els comentaris que no s'ajustin a aquestes normes.
Si té problemes per fer comentaris comprovi les solucions als problemes més habituals a l'apartat corresponent a l'ajuda.