En època accelerada de consultes, informes, enquestes i referèndums, el Departament de Medi Ambient i Habitatge (ICV), per no ser menys, ha demanat a una consultora de Reus (CERES, dedicada a la investigació sociològica i de mercats) que s'encarregui de gratar entre el tercer sector ambiental a Catalunya (els de la cultura del no, per entendre'ns), per tal de conèixer “amb més rigor” les entitats que el formen, les relacions amb la resta d'actors socials i identificar les seves activitats principals.

La citada consultora –segurament molt agraïda per l'encàrrec rebut– va enviar tot seguit, justament dos dies després de la gran manifestació Som una nació (no es tracta de perdre temps, tenint les eleccions al Parlament a la tardor), cartes a diverses organitzacions d'aquest “tercer sector ambiental”, algunes tan qualificades com la Unió de Plataformes en Defensa del Territori (unes setanta), Ecologistes de Catalunya, Ecologistes en Acció i el col·lectiu Tanquem les Nuclears, gent del morro fort, de radicalitat raonable i de paciència testamentària, però que fa anys –en alguns casos molts– que ja no els enganyen amb aigua calenta.

El cas és que, rebuda l'esmentada carta, les reaccions que s'han produït entre aquest tercer sector (se suposa el que ve després dels polítics i empresaris) han estat –com s'espera tothom qui els conegui– de perplexitat, vergonya i estupor, però sense perdre mai els estreps.

Ara resulta, doncs, que el “tercer sector ambiental a Catalunya” (curiosa manera de designar els innombrables grups i associacions ambientalistes, ecologistes i verdes que des de fa prop de quaranta anys treballen, sense cobrar, per fer d'aquest país un espai ecològicament digne) serà consultat, a través d'un intermediari a qui es pagarà amb diner públic, per tal que el departament que dirigeix els afers ambientals d'aquest segon tripartit tingui “una informació molt valuosa per a identificar els reptes del sector ambiental a Catalunya”.

Una de dues: o el departament fa una acció de cara a la galeria (volent fer creure que es preocupa d'atendre les reivindicacions ambientals) o, com diuen els consultats, el que cerquen és material per al programa electoral d'ICV. Les dues situacions serien igualment greus: el partit que va presentar-se com els “ecologistes de debò” té l'obligació (i no serà perquè els ecologistes de trinxera no els ho hagin fet saber de mil maneres) de conèixer “els reptes del sector” i, més encara, tots aquells que el formen, distribuïts per totes les comarques i que, al llarg de molts anys, amb manifestacions i manifestos, al·legacions i recursos, protestes i propostes, entrevistes i llibres, i articles i comunicats, s'han cansat de reclamar seny i respecte per al nostre patrimoni natural als ecologistes (governamentals), els quals, ara, quan el país ha incrementat com mai els nivells de destrossa, volen fer veure, davant l'opinió pública, que els tenen en compte.

Els greuges que tenen els grups i plataformes als qui es demana consulta són nombrosos i de pes. Hom creu que aquest informe de CERES –com que es pagarà amb diner públic– ha de ser fet, també, públic i, molt important, que reflecteixi la veritat –normalment crua– del que declararan els consultats, disposats a “dir les coses com les pensem i que quedin escrites com les diem”.

Això vol dir, entre els consultats, gent triplement emprenyada: per l'escassa o nul·la atenció del departament en els conflictes ambientals, per la constatació dels nyaps infligits, sovint irremeiables, i pel cost en temps i diners (a més dels que ja dediquen a combatre'ls) que suposa haver de preparar reunions, materials, entrevistes i viatges. Per això, i amb tota raó, volen facturar al conseller Baltasar (i esperaran que la Moreneta els ajudi) els honoraris de cada ecologista de base entrevistat, més que res per no continuar essent, com sempre, els cornuts de sempre els qui hagin de pagar el beure.