Potser és perquè passo uns dies a casa del meu pare, que va ser un adolescent en la Guerra Civil i va mantenir-ne un llarg silenci atemorit, però el cas és que em va revenint el documental Mon père, notre histoire, que Mercè Carbó, llagosterenca resident a Suïssa des de fa molts anys, va realitzar mentre agonitzava el seu pare, combatent amb 17 anys en la batalla de l'Ebre formant part de la quinta del biberó. De fet, he anat pensant en el documental des que vaig veure'l a principi d'agost al canal 33. No era el primer cop que s'emetia a la televisió catalana i, entre nosaltres, també s'havia projectat l'any passat en una sessió al Mume (el Museu Memorial de l'Exili, a la Jonquera) commemorativa dels 70 anys del final de la guerra civil. Vaig veure, doncs, el documental amb retard o posem-hi que en la segona oportunitat, però, en tot cas, l'obra, encara recent, no ha passat pel desgast del temps. Al capdavall, la relació amb una pel·lícula (i amb qualsevol altra proposta creativa) comença per cadascú en el moment en què ho rep i experimenta què li diu. Què em diu, i potser no m'ho diu només a mi, Mon père, notre histoire? Que, amb un coratge que assumeix la possibilitat d'equivocar-se, Mercè Carbó afronta algunes de les grans qüestions, per no dir-ne els problemes, del documental i encara més el contemporani, que s'ha fet tan subjectiu: com fer-se present un mateix havent-hi el perill de la impudícia? Com filmar els altres i, de manera particularment greu, un cos agonitzant? Com es lliga la història personal i la col·lectiva? Quines són les preguntes adequades perquè el testimoni parli? No hi ha respostes, sinó el risc de buscar-les, en el documental de Carbó, que, abans que morís, va voler preguntar al pare tot allò que havia callat de la Guerra Civil. No troba totes les respostes. Però sobretot ha d'assumir el fet que el pare, que va haver de lluitar contra el bàndol amb el qual simpatitzava, no va ser l'heroi republicà que havia imaginat. És tota una feina, la d'assumir els pares reals.