Potser algú s’haurà de començar a plantejar, des de la política, què ha estat passant amb els diners dels contribuents catalans, que porten vint anys escolant-se dins d’aquest pou cec que es diu Federación de Entidades Culturales Andaluzas en Cataluña (FECAC). Hi ha responsabilitats i, ho sento molt, però no estan repartides per tot arreu, sinó que recauen, sobretot, dins l’àmbit de CiU i el PSC. Ha arribat el dia que, des de CiU, s’hauria de tenir la valentia de reconèixer que es va inflar de diners, per interessos polítics, un monstre que només ha servit per enriquir-ne uns quants que agitaven l’espantall lerrouxista. I, a sobre, al final ni tan sols ha servit de res. Crec que és el moment de fer autocrítica d’aquella escena del 1998, quan el conseller de Cultura es va quedar a les portes de la Fira d’Abril mentre Francisco García Prieto li negava el pas amb les mateixes mans que recaptaven subvencions el dia abans i el dia després. Algú es va equivocar.

Prou d’utilitzar els andalusos!
I crec que el PSC també ha de revisar, i a fons, la seva relació amb aquesta mena d’entitats, que no poden ser un instrument per perpetuar-se en el poder municipal. Els andalusos que van arribar a Catalunya han de deixar de ser vistos com una bossa de vot fix, captiu i acrític. I no pas perquè el president de la Generalitat hagi nascut a Andalusia, sinó perquè ja fa molts anys que els andalusos que viuen aquí van deixar de ser un grup homogeni. Ells i els seus descendents tenen –tenim– opinions tan diverses com els catalans de quatre generacions. O és que la condició d’immigrant és permanent i hereditària? Així que potser que els responsables polítics de l’Ajuntament de Barcelona i, sobretot, de la Diputació comencin a ficar-se al cap que ser d’origen andalús i muntar festes amb fino i sevillanes no hauria d’estar relacionat, necessàriament, amb els diners dels contribuents. I, sisplau, que algun socialista amb seny impedeixi al partit que algú munti una altra FECAC amb els llatinoamericans.