Acte primer. Salta Maragall i diu que convindria fer un referèndum per acabar l'eterna controvèrsia sobre l'encaix de Catalunya en Espanya. Entén que s'haurien de plantejar no dues sinó tres opcions: independència; autonomia, que és el que hi ha ara, i federalisme, que vindria a ser com l'estat de purificació i expiació que anomenem purgatori, intermedi entre el cel i l'infern.

Acte segon. Apareix Montilla, capciós i sibil·lí, discrepant de fer cap referèndum amb el vell argument que els ciutadans s'autodeterminen cada vegada que voten, o sigui el pecat original de la democràcia, d'impossible remissió.

Primer ens van dir que no demanéssim la lluna en un cove i que els votéssim, malgrat que de miracles poc en veuríem pas gaires, per no seguir el joc dels enemics de la democràcia; i tot seguit, un cop consolidat el sistema, ens diuen que votant-los els vam donar carta blanca per decidir tota mena de qüestions. Això és fer trampa, que no ens vulguin confondre. I que no es confonguin, del fet que paguem resignadament els impostos no se segueix que estem d'acord en com administren els nostres recursos i potser algun dia se'ns acudirà que tenim molt a dir-hi. Mentrestant, un fantasma recorre la democràcia i en diuen desafecció. Continua Montilla adduint que preguntar segons què pot produir una fractura en la societat, com si poguéssim passar per alt que la societat, què hi farem, ja està fracturada –per aquest i per molts altres temes– i que és per això que ens qüestionem l'encaix, i parlem d'espoli fiscal o d'identitats amenaçades.

Acte tercer i últim. Irromp un cor de catalans provant d'entonar el cant final. Curiosament, diuen amb molta convicció la mateixa lletra però cada un segueix una melodia diferent, i no s'entén re de re.