Cal dir que el president Maragall té tota la raó del món quan justifica, com mai ningú no ho ha fet des de l'independentisme, la necessitat de celebrar un referèndum. Com és sabut, ell creu que els catalans hauríem de poder votar si volem més autogovern, si volem federalisme, si volem les coses tal i com estan o bé si volem la independència. I creu que s'ha de fer el més aviat possible: la raó, i aquí és a on vaig, és segons ell que no podem donar el missatge a les generacions joves que “aquestes qüestions polítiques no s'acaben mai”. Justa la fusta i enhorabona. En efecte, començo a estar cansat (i com jo segur que molts) de la dèria victimista catalana: i amb això no vull dir que no tinguem raons per queixar-nos, tot el contrari. Però sí que potser ens agrada queixar-nos, o ens hi hem acostumat com a mètode. De manera que, quan algú de fora ens pregunta si som una nació o no, sabem respondre que evidentment que sí: però no sabem respondre a la pregunta de per què, si sou una nació, no sou ja independents. La pregunta del milió queda contestada per un silenci del bilió i acaba transformant-se en una pregunta retòrica, que ningú no vol resoldre, que ningú no vol plantejar de debò. I aquí és on els catalans esdevenim odiosos: o sou a Espanya o no hi sou, però feu el favor de deixar de plorar. A costa dels diners dels ciutadans, a costa de moltes energies gastades i sobretot a costa de molts somnis anhelats.

No podem tolerar més que la nostra política visqui de la qüestió catalana: com a mínim, no de la mateixa qüestió catalana de fa 30 anys. El que provo de dir des de ja fa alguns articles és que la partitura és una partitura nova, i que durarà poc el polític que no se n'adoni. No estic posant pressa, ni fent empentes: estic dient que el llenguatge ha canviat, que el tempo ha canviat, que la melodia ha canviat encara que a alguns cervells o a algunes sensibilitats els costi més temps d'adaptar-s'hi. Maragall sembla haver-se'n adonat. Discrepo molt de la figura de Maragall com a president, però demostra mantenir un esperit força jove i força despert. Agafem el toro per les banyes o acabarem fastiguejats de nosaltres mateixos. Com diu l'amic Alzamora, això de tan madur que està ja comença a fer pudor.