El títol de la novel·la de Quim Monsó és la metàfora més escaient que he trobat per definir la Universitat Catalana d'Estiu (UCE) de Prada. Crònica d'una mort anunciada de Gabriel García Márquez també hauria fet el fet. Ja ho sé, aniré a l'infern i em crucificaran, com en el film de Monty Python. Amb tot, és per xiular el que succeeix a la Catalunya Nord. Estem fent el ridícul amb una universitat d'estiu fictícia, dèbil, sense cap crèdit ni directriu –el concepte d'euroregió ja existeix fa temps– i que només llueix com una processó de polítics i comparses d'estiu: el que hauria de ser una part esdevé el tot. Mentrestant, l'altre xup-xup intel·lectual passa de puntetes, resta atomitzat o, simplement, fa els ulls clucs o s'amaga amb tertúlies anacròniques en un segle glocal, que teixeix xarxes a la velocitat de la llum. Només cal mirar el grafisme per posar-se a córrer, amb algunes honorables excepcions.

La primera vegada que vaig anar-hi no m'ho podia creure: no era can pistraus però poc li'n faltava. Ja fa deu anys i les coses en una recent visita no han canviat. En aquella ocasió, vaig anar a presentar un número de la revista Bonart amb el suport d'en Carles Puigdemont –en aquell moment fundador de l'ACN i, ara, alcaldable a l'Ajuntament de Girona. Tots dos, observant com en Porter Moix s'anava consumint, ens vam quedar perplexos. Jo diria que es percebia el sentit de resistencialisme caduc. Si en Pau Casals, en Pompeu Fabra o algú d'aquella categoria humana i intel·lectual aixequés el cap, se'n faria creus. Prada ven folklore tronat, cobra lloguer o subvencions dels veïns suposadament rics i, a més, no s'implica un rave en tot plegat, potser albirant la magnitud de la tragèdia. Fa poc he llegit unes declaracions –no tan vehements– de part de l'artista Perejaume, i no crec que ni jo ni ell siguem anti Prada, ni el que vol simbolitzar. Però és que clama al cel! Hi va haver intens de reformar-la però no van fructificar. I ens hem quedat amb quatre joves amb l'estelada –que està bé però semblen amateurs de colònies–, els polítics pelegrins i, per adobar-ho, una munió de periodistes que dimensionen una mentida-ficció que va caient pel seu pes. La cultura de l'euroregió catalana té més nivell que anar a escoltar la vella cantarella que ni ens posiciona, ni ens fa ser més nació, ni més Europa.