Tenia els pòmuls bellament marcats, les dents una mica sortides i uns ulls lluminosos. Tenia un aire dolç, tendre i fins desvalgut, però també va ser capaç d'encarnar dones fatals. Gene Tierney va ser una actriu bellíssima i sensible. Diria que, essent jo una nena, el primer cop que vaig veure-la va ser a través de l'emissió televisiva d'un film d'aventures en què, coses de Hollywood, apareix disfressada de nativa d'una illa dels mars del Sud on arriba un tal Benjamin Blake (Tyrone Power) a la recerca d'unes perles que li permetran costejar-se un advocat que demostrarà que és l'hereu legítim de les possessions que va manllevar-li el seu oncle cruel (el gran George Sanders) convertint-lo, a més, en un esclau. La revelació plena d'aquesta actriu, però, em va arribar a mitjan anys vuitanta amb un cicle de reposicions de la Fox a les sales cinematogràfiques. Allò va ser un festival Gene Tierney: la fordiana La ruta del tabac, on, a l'època de la Gran Depressió, és una noia bruta amb la mirada perduda que s'arrossega per agafar un nap; El diable va dir no, una comèdia de Lubitsch en què és l'esposa del faldiller Don Ameche; El castell de Dragowicz, on se sent atreta per l'obscur senyor del castell; Laura, o el misteri d'un retrat, i Que el cel la jutgi, un melodrama immens en què el seu personatge és capaç de tot per posseir el seu marit. Potser, però, l'adoro especialment a El fantasma i la senyora Muir, on és una dona enamorada del fantasma d'un mariner que ocupa la casa on habita vora el mar. Vaig reveure aquesta preciosa pel·lícula romàntica de Mankiewicz, amb un fascinant joc de llums i ombres, una nit de juliol en què una jove va descobrir admirada la bellesa de Gene Tierney. I, envoltada de criatures en una tarda d'agost, em vaig atrevir a reveure, potser quaranta anys després de la primera i fins aleshores única vegada, El fill de la fúria, aquella pel·lícula en què apareix disfressada de nativa d'una illa dels mars del Sud. Meravellosa Gene Terney, sempre és un plaer retornar a tu.