Artur Mas ha expressat en diverses ocasions aquests darrers mesos que no es planteja un referèndum sobre la independència en un termini breu perquè entén que això seria conduir el país per “camins tortuosos” que podrien portar al fracàs. És curiós que ell i altres dirigents de CiU facin aquestes declaracions quan han estat els grans protagonistes d'una aventura que ja s'ha estavellat contra les roques: l'Estatut d'Autonomia de 2006. No sols això, sinó que menystenint els més elementals principis de la prudència humana (no ensopegar altra vegada amb la mateixa pedra) Mas es dedica a oferir a la ciutadania per a la propera legislatura una giragonsa encara més tortuosa i més indefinida que la independència: l'exercici del dret a decidir sobre el concert econòmic. L'obscuritat de la fórmula ja expressa la manca de claredat d'idees i confirma que Mas no pot ser el líder del projecte que ens tregui “del sot”. Mas, o bé no sap què està dient, o bé, si ho sap (i, per tant, coneix el destí funest de la iniciativa) està mentint i insultant la bona fe del votant.

La sentència del Tribunal Constitucional sobre el malaurat Estatut ho deixa ben clar: en aspectes financers (com en tots els altres) res del que es pugui decidir a Catalunya vincula les Corts Generals. La iniciativa del concert ens tornarà a portar col·lectivament a una dècada més de frustració, en un context encara més devastador (a causa de la crisi i de la probable fallida de la Generalitat) que el que vam viure durant la legislatura invertida en la reforma estatutària. Des d'aquí ja podem descriure els capítols de l'ensulsiada: en primer lloc, la proposta del concert (en cas que CiU ostenti majoria al Parlament) potser no arribarà ni a ser aprovada per la Cambra catalana si s'accepta el dictamen del Consell de Garanties Estatutàries, que ja va resoldre en contra d'un sistema de finançament d'aquest tipus en el seu informe sobre l'Estatut del 2005; en segon lloc, el govern de la Generalitat tampoc no podrà sotmetre la iniciativa a referèndum, perquè, dins el sistema constitucional espanyol, el Tribunal Constitucional ja va avortar aquesta possibilitat en el fonament jurídic 68 de la infausta STC 31/2010; en tercer lloc, Mas no tindrà cap aliat a les Corts Generals disposat a reconèixer el concert per a Catalunya perquè, deixant de banda que Espanya és econòmicament inviable si es reconeix aquest model de finançament a favor de la Generalitat, els propers anys ni el PSOE ni el PP estaran disposats a cedir res: ni diners ni competències, i, en darrer lloc, en el supòsit excepcional que s'arribés a aprovar una reforma de la LOFCA per la qual s'exclogués Catalunya del règim comú i s'aprovés una llei del concert, sempre restaria la jurisdicció constitucional amb els seus ganivets esmolats per esquarterar-ho tot.

En definitiva, fer marrada i vendre fum (fins i tot en unes condicions excepcionals d'emergència nacional) per dissimular que CiU no és independentista o, més ben dit, per amagar la veritat: que CiU és profundament unionista i que votar CiU és continuar votant una força que vol Catalunya cosida a Espanya. Si Mas no vol pronunciar-se almenys l'elector ho ha de tenir clar: res en el projecte de CiU, ni en els seus equips dirigents (qui són els caps de llista de la federació en les diverses circumscripcions?), ni en els grups financers i mediàtics que els donen suport, fa pensar que vulguin la independència. Més aviat al contrari: si deixem de banda una retòrica buida, inflada de metàfores (tot sigui dit, dolentes) i de conceptes incomprensibles per a la majoria dels mortals (“dret de decidir”, “saltar la paret”, “fer el cim”, “creuar el riu”) a CiU no es percep cap altra aspiració que la de continuar gestionant una administració autonòmica. I aquesta manca de perspectiva és, precisament, la que assegura que, en cas de la seva victòria electoral, ens enfonsarem en el sot encara més: si la legislatura 2006-2010 havia de ser la del desplegament estatutari, la 2010-2014 (si s'arriba a esgotar) serà la del replegament i la de l'agonia. Una lectura atenta de la sentència sobre l'Estatut revela no sols l'anorreament de qualsevol intent de canviar la lògica de les relacions entre Catalunya i Espanya sinó també un retrocés centralista i uniformitzador respecte a l'horitzó anterior a 2006. Finalment, Espanya ha fet la seva LOAPA a través de la STC 31/2010 incitada per les ments acomplexades, mediocres i esporuguides de la classe política catalana que va concebre l'aventura fracassada de l'Estatut. Posaré només un exemple: les impugnacions que es plantegen aquests dies sobre alguns preceptes de política lingüística com el de la llei d'acollida només són la punta de l'iceberg de la destrucció del model d'immersió lingüística a l'ensenyament que es prepara. En el fonament jurídic 14 de la sentència sobre l'Estatut el Tribunal Constitucional, per via interpretativa, qüestiona el caràcter del català com a llengua vehicular en l'ensenyament a Catalunya tot matisant la seva pròpia jurisprudència dictada l'any 1994. Així afirma que “el castellano no puede dejar de ser también lengua vehicular y de aprendizaje de la enseñanza”. Si entenem per llengua vehicular la que s'empra normalment i a través de la qual es proporcionen els ensenyaments d'altres disciplines no lingüístiques amb caràcter general, sembla clar que no pot haver-hi dues llengües “vehiculars” perquè o bé es fa servir normalment una o bé es fa servir normalment l'altra. Doncs bé, l'esmentada jurisprudència obre la porta que es puguin seguir itineraris educatius a Catalunya normalment en llengua castellana.

Serà doncs un pedaç (per no dir una vergonya i un atac a la dignitat nacional) que la propera legislatura a Catalunya governi qualsevol partit que no plantegi una ruptura radical amb aquest camí que ens porta a l'extinció.