Barcelona al món. Barcelona tenia un somni: ser al món. Barcelona va realitzar el somni, aprofitant l’impuls dels Jocs Olímpics i fent després una política de promoció turística encertada i coherent. Però l’Ajuntament de Barcelona tenia una idea equivocada del que significa ser al món. Es pensava que tot eren flors i violes, i que la ciutat faria caixa amb els creuers, amb el turisme cultural, amb els gais, amb els japonesos i fins i tot amb Woody Allen. I que tot sortiria de franc, perquè la fama és fantàstica. Quin error! Se’n va començar a adonar quan, durant la sequera, la imatge del vaixell-cisterna descarregant aigua va ser a les portades dels grans diaris europeus. No era cap conxorxa malèvola: era que Barcelona ja no és Alger, ni Gènova, ni Nàpols, ni Tessalònica. És molt més.

El videojoc. Ara l’Ajuntament ha tornat a descobrir que la fama té un preu. La publicació del videojoc The wheelman, ambientat a Barcelona, ha posat els pèls de punta a més d’un funcionari municipal. En això, la ciutat peca de la síndrome de nova-famosa (anàloga a la síndrome del nou-ric), d’una ingenuïtat tan delirant que fa venir basarda. La ciutat més cèlebre del món, Nova York, ha sigut l’escenari de les pel·lícules més violentes i els videojocs més salvatges, i ningú no ha elevat mai cap queixa. Les autoritats de Nova York saben el que significa tenir un l’skyline que és icona universal i saben que és millor que parlin d’un (encara que sigui malament) que no pas que no en parlin. A Barcelona encara no ho han descobert.

El puritanisme. La regidora d’Eduació, Montserrat Ballarín, ha declarat que The wheelman “ofereix una imatge errònia dels valors que caracteritzen la ciutat”. I quins són, els valors de Barcelona? ¿Els que apareixen a la web municipal: és una ciutat oberta, pacífica i hospitalària, com diuen els webs de totes les ciutats del món? ¿O els valors són pixar-se al carrer, o són deixar la platges fetes una porqueria l’endemà de Sant Joan, o són les patates braves? Ignoro quins són els valors de Barcelona, però els de l’Ajuntament són evidents: són els valors de buròcrates incapaços d’entendre que qualsevol ciutadà és prou llest per adonar-se que The wheelman és un simple joc i que no pretén retratar res. Són els valors del puritanisme i de la censura.