Palau i Fabré, Palau i Febrer o Palau i Març? A Joan Brossa li hauria fet molta gràcia, Salvador Espriu hauria patit una lipotímia, Joan Vinyoli ho hauria acceptat amb estoïcisme, però l’estimat Josep Palau i Fabre s’hauria enfilat per les parets si hagués sentit el cognom de la seva mare repetit erròniament tres-centes vegades en el comiat a Palau que el president Montilla va fer ahir a la capella ardent instal·lada a la Generalitat.

Sense voler-ho, Montilla va fer la performance perfecta, un adéu institucional com cal des de la màxima representació del país. Vergonya poc aliena devien sentir els seus aliats republicans de les primeres files davant la relliscada del president, entre ells el conseller de Cultura Tresserras. Sort que al país tot no funciona com els assessors culturals del president i el president, només comparables a la Renfe, la xarxa elèctrica o les obres del metro, entre altres atzucacs de la ciutat dels prodigis.

Presentat per Jordi Coca, que als seixanta anys prepara la tesi doctoral sobre el teatre de Palau i Fabre, l’acte en si, fins a l’aparició montillesca, havia estat força bé: les paraules del crític literari Tomàs Nofre, el recital auster i emotiu de la gran actriu Montserrat Carulla i una cançó a cappella d’una Maria del Mar Bonet extraordinària: “Jo em donaria a qui em volgués / com si ni jo me n’adonés: / d’aquest donar-me: com si ho fes / un jo de mi que m’ignorés”. Versos que recordava de sentir-los a cau d’orella en tants i tants recitals plegats.

Fugint esperitat de l’actuació de Montilla al seu cau, surto a la plaça de Sant Jaume, on un centenar de senyores grans reclamen unes pensions justes per a les vídues, petició que els consellers de dins deuen ignorar encara més que l’obra de Josep Palau i Fabre. Quina por!

Per sort la representació política dels actes va millorar amb Joan Rangel, delegat del govern central a Catalunya i alcalde de Caldes d’Estrac quan la Fundació Palau es va inaugurar, amb el patrimoni de Palau i Fabre i del seu pare. Rangel va recordar el llegat artístic i intel·lectual del mestre abans que la comitiva enfilés cap al cementiri, on el pintor poeta Perejaume va recitar amb veu potent i rogallosa el poema Comiat.

Des del cementiri de Caldes es veu el mar del Maresme, càlid sota una lleu boira. Som davant la tomba de la família Roca Rossellini, amb els artistes Anna Maluquer, Marc Sardà, Xavier González, Perejaume, Hermann Bonnín i Sabine Dufrenoy. Una mica més enllà hi ha Julià Guillamon amb altres amics personals del poeta. La vista i la llum del migdia s’assemblen a les dels contes de Palau i Fabre. Anna Maluquer ha aprofitat el final de l’acte per deixar discretament un ram de flors silvestres entre les corones immenses que tapen completament el nínxol on es queda el poeta, lluny del seu pis del carrer Bruc, a tocar del Conservatori i del Mercat de la Concepció, lluny també de tots els que encara el sentim tan a prop.