Pla i Terribas, a Uvilàndia

Mònica Terribas ha renunciat al contracte blindat que se li oferia com a directora de TV3. Sorprenent, oi? Em recorda Josep Pla: durant la transició, una revista el va intentar fitxar amb un sou molt elevat. Pla, escandalitzat, ho va rebutjar amb aquest argument: si tothom acceptés cobrar tant per cada article, es generaria una inflació galopant i el país en sortiria perjudicat. Sospito que la Mònica ha actuat moguda per un sentiment de responsabilitat semblant al de Pla. Un contracte blindat és un privilegi. Per què acceptar-lo si, al final, la resta dels ciutadans en sortiran perjudicats, ja que el pagaran amb els impostos? El cas de Terribas és únic, i per això és notícia.

I és que, a Catalunya, malgrat la retòrica de solidaritat i progressisme imperant, el que mana és l’egoisme. A nivell individual, es practica allò tan espanyol del “ande yo caliente...” Així la Generalitat s’infla d’alts càrrecs i es paguen fortunes per informes de temàtica surrealista, mentre els lampistes cobren en negre i qui pot defraudar un euro a Hisenda el defrauda.

A nivell col·lectiu, l’egoisme català es manifesta en el NIMBY (Not in my back yard, que diuen els americans, no al meu pati de darrere). Acceptar un sacrifici de la comarca o l’ofici per aconseguir un bé general? Impossible! Ningú no renuncia a res: ni a un bocí de paisatge per la MAT, ni a un dia de vacances, ni a uns hectòmetres cúbics d’aigua que es vessen al mar. Ara que ve la crisi, els sindicats anuncien que no volen moderar els salaris perquè diuen que la inflació és culpa dels empresaris. I els empresaris no volen moderar els beneficis perquè diuen que la culpa és dels treballadors. Etcètera.

Després, els ciutadans que practiquem l’egoisme i la irresponsabilitat sistemàtics ens queixem que les coses no rutllen per culpa d’una abstracció anomenada “la societat”. Però cal remarcar una evidència: una societat no és sinó una suma de persones. I els valors de la societat són exactament la suma dels valors de cadascun dels seus membres.

Aquesta idea l’exemplifica la història d’Uvilàndia, un país inventat per Don Juan Manuel a El conde Lucanor. El rei d’Uvilàndia va decidir abolir els impostos: només demanaria a cadascun dels seus 15.000 súbdits una gerra d’un litre del seu millor vi. De la venda del vi, n’obtindria els diners per mantenir el regne. Els súbdits, contents, van proclamar que serien solidaris i generosos. El dia assenyalat, les 15.000 gerres es van abocar en una enorme bóta. Al vespre, el rei va felicitar els súbdits per la seva solidaritat. Va agafar una copa de cristall per tastar el vi i brindar però... La bóta era plena d’aigua pura! Els 15.000 habitants de Uvilàndia (tots!) havien pensat el mateix: “Bah! Una gerra d’aigua entre 15.000, no es notarà!”

Uvilàndia em recorda Catalunya. Bé: potser Josep Pla i Mònica Terribas haurien abocat a la bóta un litre de vi de debò, però, entre 14.998 litres d’aigua, no s’hauria notat.