En Sarkozy ja és president de França i ja ha nomenat primer ministre. Tindrà un govern de transició fins a les legislatives del mes que ve i a partir d’aquí ja veurem, tot dependrà de la correlació de forces al Parlament. Ara per ara, el nomenament d’un reformista moderat com François Fillon com a primer ministre i la probable inclusió al gabinet del socialista Bernard Kouchner són indicis positius. Si algú vol canviar un país com França no el pot canviar per decret, sinó des de la reforma gradual i consensuada. El problema d’aquesta estratègia és que cal tenacitat, una virtut que probablement en Sarkozy té, però cal també paciència, una qualitat que probablement en Sarkozy no té.

La moda Sarkozy
En Sarkozy s’ha posat de moda entre els catalans que no són especialment feliços veient els socialistes a la Moncloa, les dues bandes de la plaça Sant Jaume i uns quants milers més de despatxos oficials. És lògic... fins a cert punt. En Sarkozy té coses positives, especialment les seves propostes econòmiques i la seva apel·lació al treball i l’esforç individual. Però també en té de negatives en temes com la seguretat o la immigració, on ha fet més demagògia de la que convindria. També en el terreny dels valors, en Sarkozy fa propostes prou sensates barrejades amb d’altres de ben insensates. Una de les seves frases que ha fet més fortuna és la que deia que calia enterrar d’una vegada el Maig del 68. De seguida ha sortit la claca catalana a riure-li la gracieta.

El Maig del 68
Només hi ha una cosa pitjor que els progres indocumentats: els antiprogres indocumentats. Només hi ha una cosa pitjor que els que encara viuen amb el rellotge aturat a l’any 68: els que encara no s’han assabentat de què va passar el 1968. Si el que hem d’enterrar és el sidral mental marxistoide del Maig del 68, enterrem-lo. Però el que no poden enterrar és l’esclat de llibertat que va suposar la revolta juvenil que va començar a Califòrnia fa quaranta anys. Aquest és massa sovint el problema de la dreta: que barreja llibertat econòmica i dictadura moral. El problema de l’esquerra sol ser el contrari: proclama la llibertat moral, però practica la dictadura econòmica.